Freelancing Londres
Fent periodisme a la ciutat-mónArxivat per a Desembre, 2007
‘Moros, BBC e crestians’
Dimarts. Mitjans És suficient haver trobat cinc rebuts manipulats d’entre 25 per desacreditar la investigació de Policy Exchage? Aquesta és la qüestió shakespeariana d’un drama que ha provocat el darrer cara a cara entre la premsa conservadora i la BBC. En efecte, a la redacció del Times de Londres, ningú no va pensar en octubre passat a contrastar les dades. Policy Exchange, presidida per l’exeditor del Daily Telegraph, Charles Moore, va filtrar en diversos mitjans de comunicació documents que aparentment provaven la relació directa entre un nombre esfereïdor de mesquites i el comerç de l’anomenada ‘literatura de l’odi’ -en defensa del terrorisme religiós. Times va publicar un reportatge a dues planes sota els titulars “Lliçons d’odi a les principals mesquites” i “Estudis odiosos” a finals d’aquell mes. Avui, en la pàgina sis, ha demanat disculpes al senyor Abdul Bari, líder de la East London Mosque, tot assenyalant que la llibreria on els informadors encoberts van aconseguir ‘llibres de l’odi’ no hi té cap vinculació. Els columnistes del Guardian diuen que aquesta rectificació és només la primera.
Els editors de notícies i documentals de la BBC es van negar a emetre el reportatge. Des de llavors, Policy Exchange havia portat a terme una campanya de desprestigi contra l’emissora pública, que estaria al servei d’un govern laborista contrari a importunar la seua base electoral musulmana, segons Moore. BBC ha respost amb una recerca tremendament detallista que ha posat de relleu algunes pràctiques imperdonables -ús d’impressores domèstiques per afegir el nom de les mesquites a les proves de compra del material ‘literari’, per exemple. L’escrupolosíssima BBC no obvia la resta de les dades, però ha decidit que el conjunt del document queda invalidat, així. I la crida a l’autocrítica i la reflexió interna en les files musulmanes britàniques, resta sorda. La BBC té raons per actuar com ho ha fet. Però és una llàstima. Una vertadera llàstima.
Quan els CDs amaguen el bosc
Dilluns. Economia En aquests instants el chancellor d’Economia, Alistair Darling, engega a parlar en la sessió especial a la Cambra dels Comuns per tractar les conseqüències d’haver perdut un parell de cds amb detalls bancaris de prop de dos milions de famílies. I doncs?; bé, fins i tot alguns membres de l’oposició -raonablement- han reconegut que els accidents passen… d’acord, les dades no estaven ni tan sols codificades, però fins avui, amb la informació a la mà, el més probable és que els cds estiguen en alguna pila de fem.
Allò que hauria de ser al capdamunt de l’agenda, tanmateix, és l’enfrontament entre el govern Brown i Mervyn King, governador del Banc d’Anglaterra, així com la voluntat del chancellor d’intervenir en l’elecció de l’autoritat de la City financera. La City ha gaudit del suport de l’Estat i d’una llibertat incomparable en altres esferes de l’activitat econòmica per esprémer els mercats i jugar als productes d’inversions creatives durant un període sense precedents. Els beneficis han sigut de dimensions que tan sols podem descriure agafant referències aïllades, com ara la recent paga extra que Goldman Sachs ha anunciat aquesta setmana -entre 750.000 i 1,5 milions d’euros per assessor! Enormes. E-nor-mes. Quan el seu propi descontrol i gust pel risc ha provocat l’actual crisi, la City simplement ha assenyalat amb el dit el govern i els bancs centrals per no haver injectat abans diners -diners públics!- en el forat. Aquesta resposta no és ni correcta, ni suficient. Com he informat en l’edició de desembre de la revista Consejeros, els gegants de la banca comercial juguen a crear pànic social, un efecte ben senzill d’aconseguir en esmentar, per exemple, l’increment del cost de les hipoteques. L’autoregulació, que començarà en 2008, hauria de donar resultats visibles, i el retorn de l’ajuda pública ha de tenir un pla viable, fiable. El Parlament no és un mal lloc per parlar-ne. Si pensem que Londres és el centre de les nostres finances, les europees, i que enguany ha superat Wall Street en volum, no estaria de sobres que la Unió donés suport a Westminster en la tasca, temible, de contenir la bèstia dels negocis financers.
Tots els camins condueixen a …les portades de la premsa
Cap de Setmana I les totpoderoses, omnipresents Ten O’Clock News de la BBC? També les va presentar. Ed Mitchell va arribar a entrevistar les dues parelles polítiques sense les quals no es pot narrar el salt britànic del segle XX al XXI -Margaret Thatcher i John Major, Tony Blair i Gordon Brown- quan tenia un sou de 150.000 euros i era l’home fort de la cadena privada ITN. Va aterrar a la CNBC nordamericana, potser empés pel desig o el luxe del canvi. I llavors, en 2001, hi hagué una retallada de personal i va quedar al carrer. De fet, Mitchell, als 54 anys d’edat, dorm avui al carrer. Porta les seues pertinences a l’esquena, dins d’una motxilla, i ha protagonitzat el cap de setmana de la premsa local de Londres amb la seua història de deutes, balafiaments i desamors. Per descomptat, en la meua societat de freelance hi ha un col.laborador de l’Evening Standard que ens ha descobert via email que es tracta d’una ‘operació retorn’ d’en Mitchell. La solidaritat té la corda molt, molt curta.
El camí a la inversa seria el de Janet Street-Porter, que de participar en programes de televisió on l’obligaven a menjar cucs, aquests dies coedita l’extraordinària edició de diumenge de l’Independent que tinc ara a les mans, un producte compacte –a banda del format- on sovint pots trobar gorgs (humil homenatge lèxic a Enric Valor) de lucidesa com aquesta frase: “la City dels financers ha passat de dir ‘greed –“l’avarícia”- is good’ a ‘green is good’, una raó més per desconfiar del sòrdid negoci de la marca ‘biològic’.” Ah, les coses que s’aprenen llegint la premsa de Londres.
Alarmes que no sonen
Dijous. Societat Una de por, avui: a més del meu reportatge sobre les enormes pressions -polítiques i financeres- sota les quals es troba ara la major operació espanyola de compra a l’estranger, això és, l’adquisició en 2006 dels principals aeroports britànics per Ferrovial [vegeu l'entrada 'Dimarts. Mitjans' en aquest blog], els lectors i lectores d’El Temps també trobaran aquesta setmana la meua crònica breu des de Londres. En ella, hi faig referència a una dada que ha passat quasi desapercebuda per altres corresponsals europeus, la de l’augment de malalties i infeccions de transmissió sexual entre els menors, així com dels embarassos. Tan sols han calgut uns pocs anys, en què les escoles de primària i col.legis privats i religiosos -per ‘temor’ a una malentesa corrupció dels alumnes- s’han fet enrere en l’ensenyament sobre sexualitat, perquè la salut sexual dels joves entre 12 i 16 anys d’edat al Regne Unit haja reculat posicions per darrere d’Holanda, Alemanya i França.
La por, quan naix de la ignorància, té efectes demolidors. Deu ser per això que Simon Briscoe i Hugh Aldersey-Williams, analistes d’estadístiques, ha publicat Panicology. Aquest és un llibre estupend -una adaptació catalana, per favor!-, on se’ns diu, poc mes o menys, que mentre les autoritats del país ens acovardeixen amb la terrible amenaça de la grip aviària (menys de 300 víctimes al món), inundacions de dimensions bíbliques i el terrorisme, les xifres demostren que a la Gran Bretanya es més probable morir d’un mal refredat (12.000! el passat hivern), accidents de transport (3.000) o enverinament (900!). Ningú no espera, però, que rere la seua lectura, el govern Brown desistesca d’intentar augmentar a 42 dies les detencions sense necessitat de presentar càrrecs. La por política és diferent de la social; encara.
Una trucada de Rússia
Dimecres. Parlament És difícil de distingir aquests dies si els laboristes odien més que els conservadors Vincent Cable, el portaveu en funcions dels liberaldemòcrates: avui, de bell nou, Cable li ha llevat la plana al líder de l’oposició, David Cameron, al mateix temps que es rifava del primer ministre –“me n’alegre que encara estiga ací, tenint en compte la fresca història de líders ‘assassinats’ en el seu partit”, li ha dit Gordon Brown a Cable; “si és de lideratge que parlem, seria més intel.ligent per part del primer ministre que vigilés les seues pròpies espatlles”, li ha contestat Cable. A banda, Cable ha fet l’única pregunta interessant, sobre el fonamentalisme religiós de les suposadament democràtiques autoritats de Bàssora, mentre Cameron baladronejava amb frases per als diaris populistes, i no sempre amb encert.
Quan vaig parlar amb el director de la confederació de negocis del Regne Unit -per uns reportatges que estava escrivint per El Temps i El Boletín-, Richard Lambert em va fer l’acudit que el primer ministre semblava “un d’aquells enormes tractors soviètics” amb els seus discursos pesats, inacabables i imperturbables. Avui, no m’estranyaria que Lambert haja usat paraules més amables en parlar amb Gordon Brown, perquè la notícia política ha succeït fora de la Cambra dels Comuns –passa sovint-: el govern de Rússia ha exigit que el British Council a Moscou cancele les seues activitats, culturals i econòmiques. Ai, Putin enyora la Guerra Freda.
Els bons costums
Dimarts. Mitjans Gran error. Els barcelonins sempre han parpallejat dos colps seguits davant la deriva valenciana tradicional a parlar de les relacions íntimes, privades (?), tant entre el poble pla com dels més il.lustres o poderosos. Bé, és hora que n’aprenguen: com es pensen, sinó, que la classe periodística britànica ha entés el recent nomenament d’un nou director per al mític i universal Times, James Harding, que tan sols té 34 anys? Per supost que Harding parla xinés! Rupert Murdoch, amo del Times, Sun, News of the World, Sunday Times i Sky News –tot això només al Regne Unit-, està fascinat per la Xina, completament seduït… la senyora Murdoch, Wendy Deng, hi té molt a veure, és clar. Ah, per cert, Robert Thomson, el recent nou director del Wall Street Journal, que citizen Murdoch va comprar el passat agost, també parla xinés. I no, no és habitual. Quines seran les conseqüències d’aquesta inusitada aproximació entre la cultura xinesa i la direcció dels principals diaris en llengua anglesa?; el temps dirà.
I parlant d’El Temps, aquesta setmana, edició 1.226, els lectors i lectores trobaran en les pàgines d’economia un reportatge en el qual he estat treballant un parell de llargs mesos, i per al qual he comptat amb l’ajuda del departament de Money del Guardian: “dimissions en massa de l’executiva, multes de més de 116 milions d’euros i l’amenaça que l’Autoritat Civil britànica trenque el monopoli de l’operador aeroportuari BAA; què ha passat perquè la gran operació de Ferrovial a Londres tinga avui tants enemics?” Una de les inversions espanyoles de majors dimensions a l’estranger corre perill, però, curiosament, he de fer-vos la confidència que alguns mitjans no s’han atrevit a publicar-ho -als freelance, encara ens queda El Temps, deo gratias. De nou, les relacions íntimes d’alguns mitjans amb Ferrovial ajudarien molt a comprendre…
Com Tom Wolf ho contaria?
Dilluns. Economia Encara no, encara no, guaita, però tot arribarà, i què llarg que es fa esperar –que diria la Bonet- quan cobreixes la plaga de la crisi del crèdit per dues revistes i un periòdic. La banca Lloyds TSB ha anunciat avui que ‘només’ ha perdut 200 milions de lliures esterlines (uns 300 milions d’euros), i tot Londres se n’alegra. Perquè els diners reals, els de les nostres butxaques, viuen sota l’amenaça certa que si les altes finances se’n queixen, tard o d’hora ens n’haurem de ressentir nosaltres també: les hipoteques seran més cares d’aconseguir, més difícil per la petita i mitjana empresa de demanar suport financer, a banda d’altres pedregades. Per als lectors de la revista Consejeros, de Madrid, aquest mes els explique que la confederació de firmes de capital de risc a la City de Londres s’ha marcat l’obligació de publicar quins fons d’especulació hi ha al seu darrere, de forma que siga més senzill veure els problemes venir gràcies a una major transparència. Com que la City és el primer centre financer del vell continent –i també del nou-, haurien de ser bones notícies.
Lloyds té productes d’aquests, d’especulació i risc. Jo hi tinc només el meu compte corrent; l’any passat vaig traslladar el meu humilíssim fons d’inversió a una entitat més petita que oferia més profit, per casualitat, no perquè preveiés res, pobre de mi. I, en qualsevol cas, no em veureu sortir amb les orelles cremant de cap conferència de premsa sobre diners de risc, com li ha ocorregut al redactor del Financial Times, Alex Barker, que aquesta setmana va haver de retirar la seua oferta de compra sobre algunes propietats, com explica en el seu blog. Sóc un fervent admirador del ‘nou periodisme’ de Tom Wolf, el que demana sortir de l’oficina i involucrar-se en la notícia, però no fins a aquest punt!
Nadala
Cap de Setmana En maig de 2007, Catherine Philp, que era a Bogotà enviada pel Times de Londres, va entrar en la rerabotiga de Miguel Caballero i va rebre un tret. Seria injust que aquest episodi, filmat en un dels vídeocasts més vists de la web Timesonline.co.uk per demostrar la fiabilitat de la roba de protecció personal dissenyada per Caballero, dugués els lectors a creure que parlem d’una periodista frívola. En moltes altres ocasions, a l’Afganistan per exemple, Philp ha estat en rerabotigues bastant més perilloses sense anar vestida amb cap de les caríssimes jaques de fibra super-resistent d’en Caballero. Però en aquesta professió, hem d’admetre-ho, cal ballar-les gairebé totes, inclús quan els intencions són pures com l’aigua d’Andorra.
Fa unes setmanes, vam rebre un email de socors en el ‘miting group’ de freelance i corresponsals a Londres on estic apuntat: una companya havia aconseguit escriure una peça sobre l’entrenament de nens per convertir-los en soldats en certes regions de l’Àfrica. Havia provat de vendre el reportatge als diaris nacionals –els únics capaços de publicar-la, d’altra banda- però no havia tingut sort. Xiquets armats, participant en ‘guerres oblidades’, per a Nadal!? “Ho tens magre”, va ser la resposta. Aquest dissabte, tanmateix, Katherine Philp ho fa a les pàgines del suplement Magazine del Times. Alguns amics freelance m’han explicat que l’ONG Save The Children havia treballat en aquesta jugada fa mesos, i havia ofert l’accés i els contactes necessaris perquè els periodistes que s’hi volguessen arriscar puguessen obtenir material sobre el drama, un dels molts drames que viu la terra roja del Congo, concretament. De moment, només Philp ha punjat a través de l’‘immens matalàs’ –que diria Raimon- de Cap d’Any. No tot és fum, fum, fum.
Roma a la vora del Thames
Divendres. Cultura A la Mediterrània, la ‘romamania’ és una cosa -encara i malgrat la pressió del món anglosaxó- molt seriosa i estesa tant entre periodistes i lectors, com polítics; anàvem en el tren de València a Barcelona, on li havien de confirmar que seria elegit diputat portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya a les Cortes de Madrid (i, coincidències, jo també em mudava i em venia a viure ací, a Londres): “Si Roma no hi ha passat, que no m’esperen; aquest és el meu criteri a l’hora de buscar un lloc on fer vacances”, em va dir Agustí Cerdà, mentre bevíem un suc de taronja terrible. Doncs bé, des d’aquesta setmana, el diputat valencià té 1.100 raons més per visitar la ciutat del Tàmesi, que són els objectes datats entre el primer i el tercer segle després del naixement de Jesucrist, que han estat trobats al nord de l’antiga Londinium, encara dins les muralles –n’hi ha una mica de paret a prop del Museum of London- i passant el Bank of England. Entre d’altres, hi ha un servei complet de plats llargs, bols i perolets de plata, vaixella de rics, on les anses de cuiro i fusta han sobreviscut (!) per a joia de Jenny Hall i el seu bocabadat equip, responsables de l’‘era romana’, departament d’exposicions del museu de la capital, que afirmen que “per fi és possible reconstruir fidelment l’estil de vida que menava un londinenc de bona posició en aquells temps.”
Les vitrines han quedat descobertes avui i ho estaran fins a les darreries de gener, si us animeu. “Per tamany i per quantitat, aquesta troballa no té precedents. No havíem vist res de semblant a Londres ni, de fet, a la Gran Bretanya”, ha dit Hall, en un intent genuïnament va de fer la competència als Oxford Street i el Regent Street que, a dues fondàries per butxaca, aquests sí que atrauen les masses turístiques nadalenques. Igual que fa 1.700 anys, tothom vol ‘materials preciosos’.
