Cap de Setmana “I tu et penses que tens problemes? A mi m’han donat el nom de Harriet Harman!”: sense dubte, una conversa poc usual entre dos ossets de peluix, a menys que siguen britànics. Les notícies d’aquest cap de setmana les protagonitzen ells, de fet -i el dibuixant Matt així ho ha reconegut en la vinyeta del Daily Telegraph de dissabte. D’un costat, hi ha l’embolic de la dissortada professora Gibbons a Sudan, la trobada impossible entre el ruralisme religiós i la innocència dels petits alumnes que trien democràticament un nom per a un joguet mentre aprenen anglés -la llengua és la cosa, com deia Fuster. De l’altre, la vicelíder del Partit Laborista, una blairista consumada amb un historial de relacions finaceres privades en què apareix ni més ni menys que el propi Berlusconi!
Tanmateix, per la crònica que els lectors i lectores podran trobar a El Temps dilluns, he decidit no fer-ne esment de cap de les dues juguesques. La sort d’escriure per un setmanari és no haver d’ensumar-li el pet a la polèmica de torn, de manera que, malgrat que puga fer alçar la cella del descregut ‘ciutadà del món’, explique la discussió oberta a la Cambra dels Comuns sobre si incloure o no el rabent drac vermell gal.lés en la bandera del Regne Unit, on sembla que només hi ha símbols d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord. El resultat és una Union Jack clarament de l’última etapa Kandinsky, una meravella de trencaclosques de colors i formes geomètriques on no serà gens difícil d’afegir allò que els bons gal.lesos tinguen a bé demanar. Aquest debat diu molt sobre quina mena de gent són els britànics, respecte a bona part de la resta (vosté i jo, també, em sap greu dir-li-ho): mentre en gairebé qualsevol altre racó del planeta hi hauria amenaces de fuetades i condemnes per retocar la punyetera bandera, a Westminster parlen de combinació de colors. Com va dir el diputat conservador Jackson, els que exigeixen canvis tan a la lleugera en la bandera nacional “són uns estrafolaris.” I…? Que no ho hauríem de ser tots? -soborns a banda, que diners, de tort fan veritat, ja ho cantava Timoneda.
