Dimarts. Mitjans Les claus per l’èxit són Internet i… diners. El setmanari The Economist ha informat, amb la displicència habitual, que els beneficis del grup han crescut un 25% per a desesperació dels seus competidors Times i Newsweek -perquè l’edició nordamericana de l’Economist supera ja els 700.000 subscriptors, i va en augment. Helen Alexander, la cap executiva, diu que la revista té els lectors “més lleials del mercat”. Aquesta lleialtat, òbviament, no es barata: des de 2001, com vaig publicar en juliol passat a El Temps núm. 1.206 amb motiu del trencament de la barrera del milió de subscripcions, els de l’Economist han obert estupends ‘bureaus’ centrals per les edicions d’Àsia i els Estats Units -a més d’una vintena llarga de corresponsals a l’estranger-, han redissenyat la versió en paper i, fonamentalment, han engegat una de les publicacions ‘online’ més sòlides i professionals de la xarxa. Ara, enmig del desconcert universal de la premsa, The Economist en cull els fruits.
La connexió entre alguns mitjans britànics i l’audiència progressista nordamericana és un fenomen espectacular que data de fa a penes tres o quatre anys. BBC, The Economist i The Guardian gaudeixen ara d’una bossa d’espectadors i lectors inimaginable abans que el govern Bush entrés en la seua fase de decadència -final?-, i la causa n’és la dura grapa republicana que intenta aixafar la independència periodística. La mobilitat del públic, però, hauria estat impossible sense Internet. Si teniu un minut i voleu practicar el vostre ‘listening’, entre els vídeos que us oferesc en aquest blog hi ha Simon Waldmann en conferència ‘News und Journalismus’ a Berlín, dient poc més o menys que sense Internet, The Guardian seria avui un diari gratuït. Els propietaris, editors i directors de la premsa al nostre país, farien bé d’obrir les oïdes. Per favor…
