Allò que hauria de ser al capdamunt de l’agenda, tanmateix, és l’enfrontament entre el govern Brown i Mervyn King, governador del Banc d’Anglaterra, així com la voluntat del chancellor d’intervenir en l’elecció de l’autoritat de la City financera. La City ha gaudit del suport de l’Estat i d’una llibertat incomparable en altres esferes de l’activitat econòmica per esprémer els mercats i jugar als productes d’inversions creatives durant un període sense precedents. Els beneficis han sigut de dimensions que tan sols podem descriure agafant referències aïllades, com ara la recent paga extra que Goldman Sachs ha anunciat aquesta setmana -entre 750.000 i 1,5 milions d’euros per assessor! Enormes. E-nor-mes. Quan el seu propi descontrol i gust pel risc ha provocat l’actual crisi, la City simplement ha assenyalat amb el dit el govern i els bancs centrals per no haver injectat abans diners -diners públics!- en el forat. Aquesta resposta no és ni correcta, ni suficient. Com he informat en l’edició de desembre de la revista Consejeros, els gegants de la banca comercial juguen a crear pànic social, un efecte ben senzill d’aconseguir en esmentar, per exemple, l’increment del cost de les hipoteques. L’autoregulació, que començarà en 2008, hauria de donar resultats visibles, i el retorn de l’ajuda pública ha de tenir un pla viable, fiable. El Parlament no és un mal lloc per parlar-ne. Si pensem que Londres és el centre de les nostres finances, les europees, i que enguany ha superat Wall Street en volum, no estaria de sobres que la Unió donés suport a Westminster en la tasca, temible, de contenir la bèstia dels negocis financers.