Freelancing Londres
Fent periodisme a la ciutat-mónArxivat per a Gener, 2008
Florentins a Westminster
Dimecres. Parlament Lluís Miquel va cantar-la a la porta de l’Ajuntament de València, en temps d’entre-guerres i sense previ avís, i si la recordeu és que sou prou més vells que jo: la cançó d’“els florentins”. La pretesa burgesia de funcionaris de la política valenciana donava per això, llavors -almenys, a parer de Lluís Miquel; l’altra versió, més agra, era la d’Ovidi, que sabia que ‘els florentins’ sempre tenen una fera a la gàbia per cada circumstància. Si Derek Conway sabés català, ploraria en escoltar la lletra i es reconeixeria, com diria el poeta de Burjassot, per ser “un més, un entre tants”… florentí [en el vídeo d'aquesta entrada, podreu escoltar com de serenament admet les seues culpes]. Però aquest florentí deixarà de ser-ho, no tornarà a la Cambra dels Comuns tot i que per la força. David Cameron l’ha supés avui del partit. El diputat Conway fa anys que desviava diners públics cap als seus fills i dóna sota pretext que treballaven en el seu secretariat. Al voltant dels 60.000 euros a l’any per Colette, l’esposa amant, i entre 1.500 i 3.000 euros al mes pels xicots, Henry i Frederick, estudiants a Cambridge i Newcastle respectivament. “Això de la societat sense classes no existirà mai”, havia confessat a la BBC Henry, que és periodista i escriu sobre moda. I això de la societat sense polítics florentins, ni en somnis.
Els florentins valencians, si més no i si no han canviat molt des que me’n vinguí a viure a Londres, tenien més gràcia a l’hora de muntar-se les festes. Cal dir-ho tot, sí. Especialment recorde una -a la qual no em va convidar ningú-, pagada per un expresident del València Futbol Club sota el lema ‘Nit mora’; calia anar disfressat a una de les barraques més enormes de l’Horta, que havia estat reconvertida i envoltada de tendals per l’ocasió. La darrera festa de Henry Conway a un dels clubs privats de Chelsea va ser al novembre i el lema, o com vulgueu dir-li, va ser ‘Que us follen, sóc ric’… La premsa de Londres és una maquinària gegantesca difícil d’aturar quan ensuma els beneficis -com qualsevol de les grans indústries angleses, d’altra banda. Portada rere portada, durant aquestes setmanes vinents la vida dels Conway serà disseccionada amb l’excusa de l’autòpsia informativa. I els contribuents -un, dos, tres, còrrega la bóta, còrrega la bóta- riurem una mica, que per a variar, aquesta vegada la sang no és nostra.
La Borsa de les vanitats
Dilluns. Economia A aquestes alçades, no teniu excusa. N’heu sentit la notícia, segur. Quatre mil nou-cents milions d’euros cremats en traca de valors en borsa, c****s: doncs Jean-Pierre Mustier encara confia que la Société Générale pot sobreviure, i ha sorprés tant el Daily Telegraph amb aquesta declaració que al diari conservador més venut de la premsa nacional han obert la portada de les pàgines de Business exactament així, amb aquest titular -“El cap de la Sociéte Générale diu que el banc pot sobreviure”. Òbviament, els de Jeff Randall -sibil.la econòmica del Telegraph- pensen d’una altra manera. La qual cosa no és estranya, després que el president Sarkozy haja ocupat bona part del cap de setmana fent saber a la City britànica que impediria de totes-totes que la Société caiga en mans del capital estranger. Ací a Londres, tothom observa la fressa i el nerviosisme del sector bancari francés amb una serena, històrica incomprensió: des de quan hi ha diners… estrangers?
“Els mercats emergents no tenen el tamany necessari per aturar aquesta crisi”, ha assegurat el director editorial de la Unitat d’Intel.ligència de la revista The Economist, Robin Bew, en una coneguda web 0.2 per periodistes financers i financers. Tanmateix, fins i tot Bew està d’acord en què els corrents de moneda que naixen a l’Índia, la Xina, i les anomenades ’sovereign funds’ de l’Orient Mitjà són l’únic flotador a la vista. En la meua crònica per l’edició d’El Temps d’aquesta setmana, núm. 1.233, parle de l’enfrontament entre el govern del Regne Unit i l’actual president de Kenya, que Gordon Brown ha decidit no reconéixer com a legítim. Malauradament, és l’única acció presa en el moment que escric aquesta entrada. Enrere han quedat les promeses del 2007, britàniques però també nordamericanes, d’empentar la revitalització de la democràcia i l’economia africana. Kenya s’enfonsa en un bassal de sang, fruit de la corrupció. La resta del continent no dóna gaire esperances, tampoc. I en aquests moments de crisi, ja ho veieu, ho pagarem tothom, els del sud com els del nord.
Una vesprada al Southbank
Cap de Setmana Torna Basil Dearden? Probablement no, però diu la crítica del país que va essent hora de reconéixer que aquest impecable director de cinema anglés ens ha llegat uns quants treballs que se s’enganxen a la memòria i que mantenen la seua elegància i narrativa social tres –quatre i cinc- dècades després que s’estrenassen. I, és clar, hi ha també Dirk Bogarde en aquesta producció que podeu veure a la Mediatheque del British Film Institut, en les estupendes instal.lacions –les de l’antic National Film Theatre- al Southbank, una de les moltes joies de Londres: es tracta de ‘Victim’, que va sortir en 1961 i que encara t’engrapa amb la seua intriga destectivesca, lleugerament policíaca, discretament il.lustradora, deliciosament reveladora i francament, un entreteniment saludable. Sí, he dit saludable. Que no es poc. Ben al contrari, ho és tot.
Les portes cap a la Mediatheque, les trobareu a la dreta de la Box Office. L’assistent us donarà un codi, un número, per fer servir la pantalla que trieu. El programa és molt, molt divers, i correu el risc de perdre massa temps regirant el material cinematogràfic, així que és recomanable mirar-se bé l’oferta abans d’entrar. El so és bo i la imatge és perfecta –podeu ampliar-la a pantalla completa sense pèrdua de qualitat-, i els seients són grans, d’una comoditat bàsica. L’experiència és molt íntima. Ja em direu.
El drama de Harrowdown Hill
Dimecres. Parlament Era juliol. A tocar d’una filera d’arbres, a l’ombra, en una barrera ja sense sentit al mig d’un vast camp d’herba, territori de ningú, no gaire lluny de casa seua però, els helicòpters dels canals de televisió aixecaven la humitat i una mica de pols amb la força dels seus motors. L’aparició del cos mort del doctor David Kelly –expert en armament i assessor de Downing Street-, ara fa quatre anys, va deixar al descobert la tragèdia darrere de la decisió del govern britànic de col.laborar en la invasió militar a l’Iraq. Avui, mentre el primer ministre Gordon Brown i el líder de l’oposició David Cameron jugaven al pim-pam-pum (crisi-Northern Rock-inflació), el Tribunal de la Informació ha sentenciat el ministeri d’Exteriors a fer públic el primer esboç del dossier sobre les armes de destrucció massiva (WMD, l’acrònim en anglés) que el règim de Saddam potser mai no va tenir. El tribunal ha dit més: l’informe Hutton, que alliberava Tony Blair i el seu equip de cap responsabilitat sobre manipulació de dades o sobre el ‘cas Kelly’, “no és l’última paraula.” La BBC va obtenir dades del propi Kelly per acusar el govern d’haver distorsionat els reports dels serveis secrets i forçar el suport del Parlament per anar a la guerra. Com així va succeir.
Just a l’endemà que el cadàver del doctor Kelly fos recollit a Harrowdown Hill, Oxfordshire, vaig demanar a SB, llavors un dels documentalistes del ‘chancellor’ Gordon Brown, si la notícia havia generat malestar als despatxos del govern. De fet, fa quatre anys jo vivia en una habitació doble, a casa mateixa d’SB, el lloguer era de £450 lliures al mes, a Ladywell, Lewisham, a 25 minuts de Charing Cross, una de les estacions del centre de Londres. “Era un idiota, un boig, n’ha fet un drama d’allò que no ho és, no ha pogut amb la pressió dels mitjans… el que ha passat és simplement estúpid”, em va dir SB. Als passadissos del Parlament, i a les redaccions de Londres, no pensaven, ni pensen ben bé això.
Baixos instints?
Dimarts. Mitjans Calçotets, aquesta va de calçotets: Marks&Spencer ven un de cada cinc parells de calçotets tipus Y frontal i curts ‘boxers’ que els anglesos compren als carrers majors de les botigues, això és, 32 milions a l’any! …Oh sí, és cert, disculpeu. A hores d’ara tothom sap que els mercats de valors han tingut una sotragada, l’FTSE 100 va davallar ahir més punts (828,5 durant el que portem de gener) que quan la caiguda de les torres bessones a Nova York, el terrible 9/11. I? La premsa de Londres, en un gest sublim d’estrafolari caràcter anglés, ha tornat boja i ocupa pàgines d’actualitat i comentari amb la queixa d’un dels seus noms més prominents, Jeremy Paxman, temut i odiat presentador de Newsnight en BBC One, que diu que els seus calçotets de Marks&Spencer han perdut qualitat, comoditat, tacte. Sir Stuart Rose, cap executiu de Marks&Spencer ha assegurat que són els únics al país amb un equip de 70 persones per revisar cada calçotet. La competència (Asda, Tesco, Primark) han tramés immediatament parells de calçotets frescos per mister Paxman. La Borsa s’enfonsa, la Borsa tornarà a enfilar-se qualsevol dia –avui ja ha tancat amb un 2,8% a l’alça-, però com tant sovint succeeix, els debats identitaris s’enduen la palma: “M’he queixat”, ha declarat Paxman, “perquè Marks&Spencer és una marca representativa de la Gran Bretanya, i vull que facen les coses ben fetes.” Ben dit.
Si voleu saber què més coses interessants estan al caure en assumptes d’economia i energia, feu una ullada aquesta setmana a l’edició d’El Boletín núm. 372, on llegireu un extens reportatge sobre la tornada de les centrals nuclears, amb un breu apunt sobre el cas britànic que el director d’El Boletín, Cruz Sierra, em va encarregar a penes fa uns dies.
Escenes i escenaris
Divendres. Cultura BBC va fer una proposta que el compositor Andrew Lloyd Webber no va poder refusar –com no l’han d’odiar les cadenes privades de Rupert Murdoch?- i enguany en farà la tercera temporada, d’aquesta barreja d’X Factor dramatúrgic i musical. La premsa de Londres, per respecte segurament a Lloyd Webber però igualment perquè s’estimen el teatre del país, van ser suficientment prudents com per no reduir a gallons la idea abans que prengués el vol i deixés veure allò que donava de si. I quines n’han sigut les conseqüències? Doncs els teatres del West End han superat els rècords d’audiència de vint anys, que aviat és dit, amb quasi 2,25 milions més d’espectadors i beneficis pròxims als 1.216 milions d’euros. Que aviat és dit.
El show ha rebut algun que altre premi internacional i ja té versions a d’altres països. La pregunta, per descomptat, és: té la TVC pressupost per adquirir-ne els drets d’adaptació? A veure què diran els de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals… En qualsevol cas, si us decidiu a venir pel West End -com va fer fa poc el responsable del departament d’Internacional d’El Temps, Xevi Camprubí-, cliqueu ací i escodrinyeu les ofertes de sessió + sopar o dinar, que n’hi ha per menys de trenta euros!
La fatiga dels diners
Dimecres. Parlament Arraps i blaus per al de la primera fila, dos ferits greus a cada costat i un mort fora de la sala. La Sessió de Preguntes al Primer Ministre d’aquest dimecres ha deixat al seu darrere, com és habitual, un escampall de víctimes -algunes són evidents, d’altres apareixeran en breus dies-: David Cameron, líder de l’oposició, n’ha rebut de grosses i ha vist com el teló li queia al damunt. Demà haurà de pensar en una altra estratègia. Exigir davant les càmeres dades exactes d’un procés imprevisible, el de la supervivència de Northern Rock, per tal de fer veure que el primer ministre Gordon Brown mareja la perdiu, té cada dia que passa un pitjor efecte ‘boomerang’. Dues causes: el Partit Conservador no disposa de cap Plan B, i el Partit Conservador no gosarà aturar cap de les mesures d’urgència que pose en marxa el govern laborista. Ni la nacionalització, si vingués el cas. Quant als ferits, un d’ells ha sigut el secretari de Treball i Pensions, mister Hain, al qual la premsa li ha tret el drap brut d’una donació privada -uns 150.000 euros- que no va declarar a la comissió pertinent del Parlament; l’altre ferit és el líder liberaldemòcrata, mister Clegg, que no sembla poder fer-se un lloc en la batalla i condemna el tercer partit britànic a passar desapercebut. O més desapercebut encara. Tot açò, amb un Brown pletòric que inclús s’ha permés d’interrogar Cameron: “el líder de l’oposició”, li ha recordat el president de la Cambra dels Comuns, Michael Martin [en la imatge d'aquesta entrada], “no té l’obligació de contestar al primer ministre… és el primer ministre el que ha vingut ací a respondre als membres del Parlament.”
L’economia, doncs, s’ha fet amb el protagonisme de la política del Regne Unit en 2008. Els lectors i lectores d’El Boletín d’aquesta setmana, núm. 371, trobareu un reportatge meu a dues pàgines on precisament done compte de l’arribada de la crisi bancària a l’illa i a la resta d’Europa. L’alarma ha portat l’estat de les finances a la taula del govern, però aquest fenomen també té una altra cara, que molts corresponsals estrangers han perdut de vista: aquest govern, al seu torn, ha decidit seure a la taula dels diners i prendre decisions. Diguem-li ’socialisme per extenuació’. Dels capitalistes, és clar.
L’olor de la carn torrada
Dilluns. Economia Això que podeu veure en aquesta entrada és el programa de negocis que diàriament ofereix el periòdic The Telegraph en la seua versió electrònica, i que avui ha escalfat l’aigua per la gran ‘matança’ de demà: la reunió general dels accionistes del Northern Rock! Hi haurà finalment una oferta en ferm des dels sectors financers privats, que durant els darrers dos mesos han fet molt de soroll però s’han guardat les nous?, preferirà el govern laborista de nacionalitzar el petit banc (d’una vegada)?, què passarà amb els 70.000 milions d’euros dels ‘taxpayers’ -els contribuents, entre els quals estic jo també, per cert- que el sostenen amb treballs i fatigues damunt l’abisme que s’ha obert al budells del capital? Els periodistes del Telegraph diuen que Gordon Brown el nacionalitzarà. Els del Guardian i el Times, també. Però si demà saltés la llebre, la premsa britànica tornaria boja de contenta. El Financial Times ha pujat el preu del periòdic i tot, a l’espera d’una riuada de més lectors i lectores que han d’acudir apressats per la necessitat d’entendre on poden acabar les seues inversions. I els nostres estalvis…
Si Hisenda agafa el control de Northern Rock, alguns diputats conservadors no tindran prou amb tot el te de l’illa per calmar-se. Els lectors i lectores de l’Avui ja saben de qui parle, perquè aquest dilluns hi he publicat una entrevista amb John Redwood, exconseller de Margaret Thatcher i martell incansable de les masses laboristes. Redwood, ja abans dels Nadals, em va explicar que calia baixar els tipus d’interés i el valor de la lliura esterlina i, precisament, és això el que el primer ministre Gordon Brown i el seu ‘chancellor’ d’Economia proven de fer. Aleshores, per què el Financial Times aprofita per fer ‘drama‘ de la situació, com si l’acostament entre la lliura i l’euro fos l’evidència que la inflació del país s’ha descontrolat? Si aquesta és la pretesa ’seriositat informativa’ amb què volen batre el Wall Street Journal de Rupert Murdoch, bona nit, gresol.
Bell i brut, el meu barri
Cap de Setmana Andrew Hussey –autor d’una ‘Secret History’ de París, Penguin Books- narra avui amb elegància la naturalesa borda i inútil dels Carmes i els Cabanyals que floreixen, escaroten tothom i són assolats de generació en generació a les nostres estimades ciutats europees. I ho fa amb una delicadesa inesperada en les pàgines del Financial Times. O més aviat, amb la rara generositat de l’alta burgesia. Si hi ha un tret que distingesca aquesta classe social, deu de ser la memòria. La burgesia no oblida mai: glòria a les ciutats que tenen uns burgesos educats, perquè aquests no sempre tenen por. I no arrassaran tot indret d’on surta un filet rebel de fum. Així que Hussey, ens relata la imatge popular encara que falsa amb què la burgesia i els artistes cortesans han pintat la misèria del barri de Les Halles, al cor de París, i com les classes mitjanes i treballadores n’han acabat essent les víctimes i votant finalment algun polític “que faça el major dels esforços per ‘netejar’ [de drogues, violència de carrer, parasitisme...] la zona, amb la ironia que no pertany a la dreta de Sarkozy sinó que prové de l’esquerra política: l’alcalde socialista Bertrand Delanoë…”
A quatres hores i mitja -i uns 150 euros- en tren des de Londres, com sabeu, des d’aquest cap de setmana hi ha la Capital de la Cultura 2008, la ciutat de Liverpool, amb un extens programa d’amenitats. El Ringo dels Beatles ha inaugurat l’esdeveniment. Quan el periodista de la BBC li ha demanat la raó per la qual s’hi havia avingut a participar, Ringo ha llançat una mirada a l’horitzó i ha exclamat: “Home, tot açò és fantàstic… quan jo era un xiquet ens feia por haver de passar per aquesta part de la ciutat i avui, ja ho veieu, no hi pot caber més gent!” En les pàgines del Guardian, mentrestant, els columnistes asseguren que aquesta mena de celebracions mai no aporten res culturalment significatiu. Doncs mira, no-res tampoc.
