Dimecres. Parlament Buuuh. Boooh. Baaah. La primera sessió de les Prime Minister’s Questions en 2008 ha sigut un concert de trompetes –més Blow que Byrd (‘blow’ significa ‘bufit’, ‘bird’ significa ‘ocell’ i tots dos són cognoms de compositors anglesos; i sí, pretenia ser un acudit…) Curiosament, però, entre els centenars de tocs de vent -i percussió- que les fileres de diputats laboristes i conservadors han aixecat avui d’un costat a l’altre de la Cambra dels Comuns, cap no ha destorbat el discurs inaugural del nou líder del tercer partit en el Parlament. Nick Clegg parlava aquesta vesprada pel Partit Liberaldemòcrata, en comptes de Vincent Cable, que havia fet de portaveus fins ara amb frases cèlebres com aquella d’“en aquesta cambra, hem sigut testimonis de la transformació del primer ministre d’Stalin a Mr Bean…” Clegg no ha arriscat cap florilegi i ha exigit ajuts per les famílies que pateixen dificultats per pagar els rebuts del gas, que enguany podria arribar als 1.500 euros anuals.
Els trons entre els de Brown i Cameron escenifiquen l’alta tensió que han disparat les enquestes, que els col.loquen a cinc punts escassos de distància. Però, com explica un altre Nick, l’editor polític de la BBC –Nick Robinson, inconfusible amb les seues ulleres negres de pasta-, la falta de canonades contra els ‘libdem’ només significa una cosa: que de continuar així, qui guanye les properes eleccions necessitarà els vots de Nick Clegg per governar. Heus ací d’on ve l’amabilitat dels ‘Labour’ i els ‘Tory’. A Londres, també tot té un preu.
