Dijous. Societat “Hauríem de dedicar-li tanta atenció a aquest substantiu abstracte, lleig i boirós, que és la ‘recessió’? A qui li importa si la parauleta acaba essent o no una descripció vàlida de l’any que encara tenim per davant?” L’antic editor de la secció d’Economia del Times de Londres, Anatole Kaletsky, ha fet avui un estranyíssim exercici d’optimisme en les pàgines d’opinió… l’impacte públic que els mitjans causem en l’intent de traure tot el suc possible als docudrames de la crisi dels mercats financers és, no cal dir, negatiu. A la teulada dels sociòlegs cau la responsabilitat d’explicar-ne les motivacions, però des d’aquesta banda dels diaris, molt em dol dir-vos que sou -lectors i lectores- morbosos. I sàdics? També, també. Els desastres venen premsa. La qual cosa no és excusa perquè la qualitat de la informació se’n ressenta. Kaletsky juga a les dues bandes en el seu article; d’un costat, demana moderació abans que els periodistes ens deixem arrastrar per la riuada, però després agarra i diu: “Permeteu-me donar-vos la millor resposta que puc a això de la recessió. Ningú no sap si passarà. Si passa, això sí, els britànics patirem més que cap altre.” Au, i ara tranquilitat, xiquets. Això no són maneres, home.

En El Temps d’aquesta setmana, núm. 1.230, podreu llegir la crònica que hem confegit entre els corresponsals Gemma C. Serra (a Berlín), Míriam Díez (a Roma), l’Octavi Martí (a París) i jo mateix, a Londres, sobre l’estat en què es troben les butxaques europees en 2008, que és una de les formes més civilitzades de parlar de diners, inflacions i borses. Per a la meua dissort, Londres té la cistella de la compra més cara del continent i París, el millor sentit de l’humor: “Val mes viure al centre”, aconsella en Martí quant a la qüestió de la vivenda, “si potser al costat del Sena i amb una bona vista de la Torre Eiffel.” Mon dieu!