Dimecres. Parlament Lluís Miquel va cantar-la a la porta de l’Ajuntament de València, en temps d’entre-guerres i sense previ avís, i si la recordeu és que sou prou més vells que jo: la cançó d’“els florentins”. La pretesa burgesia de funcionaris de la política valenciana donava per això, llavors -almenys, a parer de Lluís Miquel; l’altra versió, més agra, era la d’Ovidi, que sabia que ‘els florentins’ sempre tenen una fera a la gàbia per cada circumstància. Si Derek Conway sabés català, ploraria en escoltar la lletra i es reconeixeria, com diria el poeta de Burjassot, per ser “un més, un entre tants”… florentí [en el vídeo d'aquesta entrada, podreu escoltar com de serenament admet les seues culpes]. Però aquest florentí deixarà de ser-ho, no tornarà a la Cambra dels Comuns tot i que per la força. David Cameron l’ha supés avui del partit. El diputat Conway fa anys que desviava diners públics cap als seus fills i dóna sota pretext que treballaven en el seu secretariat. Al voltant dels 60.000 euros a l’any per Colette, l’esposa amant, i entre 1.500 i 3.000 euros al mes pels xicots, Henry i Frederick, estudiants a Cambridge i Newcastle respectivament. “Això de la societat sense classes no existirà mai”, havia confessat a la BBC Henry, que és periodista i escriu sobre moda. I això de la societat sense polítics florentins, ni en somnis.

Els florentins valencians, si més no i si no han canviat molt des que me’n vinguí a viure a Londres, tenien més gràcia a l’hora de muntar-se les festes. Cal dir-ho tot, sí. Especialment recorde una -a la qual no em va convidar ningú-, pagada per un expresident del València Futbol Club sota el lema ‘Nit mora’; calia anar disfressat a una de les barraques més enormes de l’Horta, que havia estat reconvertida i envoltada de tendals per l’ocasió. La darrera festa de Henry Conway a un dels clubs privats de Chelsea va ser al novembre i el lema, o com vulgueu dir-li, va ser ‘Que us follen, sóc ric’… La premsa de Londres és una maquinària gegantesca difícil d’aturar quan ensuma els beneficis -com qualsevol de les grans indústries angleses, d’altra banda. Portada rere portada, durant aquestes setmanes vinents la vida dels Conway serà disseccionada amb l’excusa de l’autòpsia informativa. I els contribuents -un, dos, tres, còrrega la bóta, còrrega la bóta- riurem una mica, que per a variar, aquesta vegada la sang no és nostra.