Freelancing Londres
Fent periodisme a la ciutat-mónArxivat per a Febrer, 2008
La poma no està madura
Dijous Societat. Observe en aquests moments sobre la pantalla que Apple ha millorat la seua cotització avui en cinc punts i deu dècimes al Nasdaq de Nova York, pocs dies després que Tim Cook -del departament d’operacions de la companyia- assegurés als accionistes que les vendes de l’iPhone arribaran als deu milions d’aparells abans que no acabe el 2008. Deu ser que els consumidors de mòbils s’estimen molt el producte -en efecte, hi ha dades com la quantitat d’iPhones que es conecten a la xarxa d’Internet, que confirmen la força insòlita amb què el nou giny s’ha fet un lloc als nostres cors i les butxaques de l’economia domèstica. Tant és així, que Reuters calcula en 650 milions d’euros les pèrdues d’Apple a causa dels 2,3 milions d’iPhones il.legalment alliberats a Europa i la Xina principalment, diuen les estadístiques. Els amors, fins i tot quan són corresposts, tenen conseqüències calamitoses.
Eh… sí, aquesta entrada l’he escrita i publicada des del meu iPod Touch, que s’hi assembla molt i molt…
Teules i rocs
Dimecres. Parlament “I aquest primer ministre pensa que les decisions s’han de prendre dins d’aquesta cambra, no damunt la seua teulada”… la frase de la sessió de dimecres, de Gordon Brown, possiblement, no passarà al registre -el Hansard- parlamentari amb pes de valor històric per les generacions futures, però seria revelador conéixer quants altres primers ministres han fet una declaració semblant mai abans. Els corresponsals estrangers, no tant com els del propi país, hem d’agrair la col.laboració dels activistes contra l’expansió de l’aeroport de Heathrow per portar una nota de color al debat setmanal que, a parer del líder conservador David Cameron, “siguem francs, no molta gent segueix i dels que ho fan, encara menys en surten amb un sentiment de satisfacció.” Aquesta només ha sigut una de les diverses puntualitzacions desorientades d’un aspirant a primer ministre que avui ha punxat a dintre de la sala -ha segut en dues ocasions exasperat i impotent en no poder fer front a la claca laborista-, i a fora -fa pocs dies va dir que el programa de viatges per estudiants als camps de concentració era un ‘gest de cara a la galeria’. A sobre, Cameron s’ha entestat a reclamar debats televisats -i la sessió de Qüestions al Primer Ministre de cada dimecres, què és?- en època electoral -que al Regne Unit no serà fins d’ací un any o més-, en una cursa cega cap a l’atzucac més pròxim. L’ha trobat aviat, cal dir: als 10 minuts escassos ja no ha tornat a obrir la boca. Alguns diputats tories deuen haver sospirat alleujats.
La mitja hora de Qüestions… però, ha obert de bell nou amb el tema de la nacionalització de Northern Rock i la reafirmació dels laboristes que la crisi creditícia està sota control. Ací en parlen, públicament i transparent, de la situació de les finances de l’illa, al contrari del secretisme de les autoritats espanyoles que El Temps i l’Avui hem decidit aixecar aquesta setmana. Al Catalunya Matí de Catalunya Ràdio han explicat precisament avui breument [minut 26] la portada del meu reportatge per El Temps. L’hora del desgel informatiu ha arribat.
Contra l’art de (fer) callar
Dimarts. Mitjans La fèrria grapa de l’Asociación Española de la Banca i el seu entorn parlamentari -a un costat i l’altre de la cambra- han sigut els que han transformat en una exclusiva càndida, però exclusiva nogensmenys, el reportatge que publique aquesta setmana a l’edició 1.237 d’El Temps, alguns extractes del qual heu pogut trobar aquest dimarts al diari Avui. El silenci a què les pressions de financers i polítics han sotmés la immensa majoria dels mitjans de l’Estat espanyol és grotesc i calia rompre’l: com instintivament assenyala un dels lectors de l’Avui en el seu comentari a la meua peça, “no és creïble que la crisi afecte tothom excepte l’eterna ‘reserva d’Occident’…” Després de dues setmanes llargues de treball, a la premsa catalana si més no hem trencat el foc. Tenim -mercés a uns quants periodistes anglesos- els informes de les agències d’anàlisi de deute i auditores econòmiques més eficients d’Europa, i el públic té el dret de conéixer-los. La portada d’El Temps d’aquesta setmana no pot ser més explícita.
La pregunta que avui em faig, ara que la informació lliure us espera als quioscs, és per què el sector empresarial, per què la industria de base calla. La sobreexplotació del boom immobiliari, la desviació massiva de fons de capital cap als jocs especulatius de l’habitatge de tota mena, una vegada i una altra, no només ha desequilibrat greument els balanços de l’economia general -David Owen, un dels experts del banc alemany Dresdner Kleinwort, diu que la situació espanyola “és inusual entre els països desenvolupats”-, sinó que ha afeblit fins a l’extenuació aquestes firmes petites i mitjanes a les quals en pocs mesos se’ls exigirà esforços de contenció de costos, personal, augment de la producció, foment del consum…
La City parla d’Espanya
Dilluns. Economia Ha arribat fa menys de 24 hores de Moscou, però he tingut l’ocasió avui de mantenir un extraordinari intercanvi de preguntes amb l’editor internacional de finances del Daily Telegraph, Ambrose Evans-Pritchard: les males notícies sobre l’economia espanyola que els lectors i lectores d’aquest blog no podeu llegir ara com ara en la premsa de Madrid o Barcelona, són un secret difícil de guardar a Londres. La discussió -així almenys ho havia cregut jo també- semblava confrontar els rotatius espanyols amb la City (o Square Mile, el cor geogràfic del cap-i-casal britànic on trobareu les grans multinacionals del capital). Per dir-ho en termes comprensibles per vostés i per mi també, mentre que Londres troba poc acceptable la reconversió massiva d’actius en bons per traure’n diners del Banc Central Europeu, els diaris salmó de la península argumenten que és un recurs com un altre, inclús enginyós, de combatre la sequera de liquidesa que ha portat la frenada de les constructores. A Londres, d’això en diuen “rescat encovert” de la banca espanyola que, sense aquesta porteta al darrere que el Banc Central Europeu li ha deixat oberta, tindria més d’un ‘Northern Rock’ de fallida. I és aquesta la qüestió?, doncs no. A aquestes alçades, quan la creació de llocs de treball en el sector de la rajola ha davallat dramàticament als nivells de fa 13 anys, quan la desocupació augmenta de rampell entre els nouvinguts i divideix visiblement la societat, quan els balanços de les institucions financeres es desequilibra i el govern espanyol no pot ajustar el valor del deute per si mateix, Londres no nega que el ‘pegat’ siga més o menys útil, sinó que critica la ceguera espanyola per fer servir el ‘pegat’ i convéncer-se que és una solució. No ho és.
Evans-Pritchard ha tingut la gentilesa de posar-me aquest mateix matí en contacte amb auditors i autors d’un dels informes privats d’anàlisi econòmica que ell mateix rep i que circulen aquests dies per la City. Segons aquests analistes, BNP Paribas, AIG, i altres, estarien ja aconsellant els seus clients que es desfacen de la major part dels seus ‘bons espanyols’, perquè estan al caure. Espere que açò aclarirà els dubtes de la Moncloa sobre la causa perquè dimarts passat Gordon Brown va convidar Nicolas Sarkozy i Angela Merkel a Downing Street per parlar de resoldre la crisi, i va deixar al carrer el president Zapatero. Si voleu llegir més d’aquesta trobada, podeu fer una ullada a la meua crònica de Londres a El Temps d’aquesta setmana, núm. 1.234.
El país de Jaume I
Cap de Setmana Per descomptat, un país com Anglaterra s’ho pot permetre, això que ahir va dir Nicola Woolcock al Times i que aquest cap de setmana ha aixecat no poca traca en els altres diaris de Londres. Mirant-ho bé, aquesta deu ser, al capdavall, la més gran afirmació nacional que una nació puga fer: “Professors i estudiants refusen majoritàriament en les enquestes”, ha escrit Woolcock, “l’ensenyament de patriotisme.” A banda que, com ací els conservadors britànics no poden llegir les traduccions dels articles del Joan Francesc Mira al setmanari El Temps, no saben que patriotisme és la voreta rància de civisme i que, en efecte, és preferible llançar-lo al fem amb els rebuigs. Els progressistes, com Polly Toynbee, donen una definició prou més senzilla de la ‘identitat nacional’ d’aquesta illa enorme: Servei Nacional de Salut+Servei d’Ocupació+Ensenyament+BBC. I la primavera, afegiria jo.
“I l’altre dia, a l’hora de vespres, enviàrem a dir al rei i a rais Abufamalet, per tal que els cristians sabessen que València era nostra, i no els fessen cap mal, que posàssem la nostra senyera a la torre que ara és del Temple. I ells digueren que els plaïa. I nós fórem entre la rambla i el real i la torre. I, quan veiérem la nostra senyera dalt la torre, descavalcàrem del cavall i ens adreçàrem vers orient i ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra…” Avui fa vuit-cents anys que va nàixer Jaume I -el “primer blocaire”, en paraules de Vicent Partal, director de Vilaweb, en referència a les seues Cròniques, un extracte de les quals acabeu de llegir. De moment, ell és la nostra definició més curta i efectiva. Jaume I. Però recordem-ho també demà passat, eh?
Tenim fam!
Divendres. Cultura “Estimat Book Doctor: el meu nuvi i jo hem estat barallant-nos i, tot i que no vull trencar-hi palletes, les nostres discussions han esdevingut pa de cada dia per al nostre petit i ofegant cercle social. Odie la idea que tothom parle de mi, i comence a creure que fos molt millor dir bon vent i barca nova.” En l’amor con en la guerra, volem consell: són assumptes de vida o mort. Per això no hi ha res d’extraordinari en què el Financial Times publique una secció anomenada Book Doctor –“els llibres no omplen una vida, però una vida sense llibres no paga la pena”, Fuster dixit-, ni és xocant que A.S., veí o veïna de Durham (nord d’Anglaterra), busque opinions d’altri que reasseguren la seua dràstica decisió. Menys sorprenent encara és que el redactor d’un diari sobri i rigorós com pocs li conteste a A.S. que hauria de llegir ‘L’edat de la Innocència’, de la incommensurable Edith Wharton, l’admiració per la qual compartesc amb l’escriptor –aquest és de casa- Toni Cucarella, un altre incommensurable, alguns dels relats curts del qual són igualment de gran ajuda en aquests afers.
En l’edició de la London Review of Books d’aquesta setmana, Daniel Soar explica en un article dels que trobem a faltar en la premsa del nostre país –vull dir un article optimista- que la indústria del llibre al Regne Unit fa 2.800 milions de lliures esterlines a l’any. Això són, deixeu-me agafar la calculadora… uns 3.860 milions d’euros. En surten 115.000 títols nous anualment, gairebé els mateixos que als Estats Units, que és un mercat tres vegades major. La indústria britànica del pa, diu Soar, en fa 2.900 milions de lliures, i la comparació pa-llibres és simplement deliciosa. “Pren força”, escriu el Book Doctor, “i ignora els tafaners, o pots acabar com Mr Archer”, que és el protagonista de l’Edat de la Innocència. Absolutament cert, ja ens cal menjar bon pa, ja.
