Cap de Setmana Per descomptat, un país com Anglaterra s’ho pot permetre, això que ahir va dir Nicola Woolcock al Times i que aquest cap de setmana ha aixecat no poca traca en els altres diaris de Londres. Mirant-ho bé, aquesta deu ser, al capdavall, la més gran afirmació nacional que una nació puga fer: “Professors i estudiants refusen majoritàriament en les enquestes”, ha escrit Woolcock, “l’ensenyament de patriotisme.” A banda que, com ací els conservadors britànics no poden llegir les traduccions dels articles del Joan Francesc Mira al setmanari El Temps, no saben que patriotisme és la voreta rància de civisme i que, en efecte, és preferible llançar-lo al fem amb els rebuigs. Els progressistes, com Polly Toynbee, donen una definició prou més senzilla de la ‘identitat nacional’ d’aquesta illa enorme: Servei Nacional de Salut+Servei d’Ocupació+Ensenyament+BBC. I la primavera, afegiria jo.

“I l’altre dia, a l’hora de vespres, enviàrem a dir al rei i a rais Abufamalet, per tal que els cristians sabessen que València era nostra, i no els fessen cap mal, que posàssem la nostra senyera a la torre que ara és del Temple. I ells digueren que els plaïa. I nós fórem entre la rambla i el real i la torre. I, quan veiérem la nostra senyera dalt la torre, descavalcàrem del cavall i ens adreçàrem vers orient i ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra…” Avui fa vuit-cents anys que va nàixer Jaume I -el “primer blocaire”, en paraules de Vicent Partal, director de Vilaweb, en referència a les seues Cròniques, un extracte de les quals acabeu de llegir. De moment, ell és la nostra definició més curta i efectiva. Jaume I. Però recordem-ho també demà passat, eh?