Dilluns. Economia Ha arribat fa menys de 24 hores de Moscou, però he tingut l’ocasió avui de mantenir un extraordinari intercanvi de preguntes amb l’editor internacional de finances del Daily Telegraph, Ambrose Evans-Pritchard: les males notícies sobre l’economia espanyola que els lectors i lectores d’aquest blog no podeu llegir ara com ara en la premsa de Madrid o Barcelona, són un secret difícil de guardar a Londres. La discussió -així almenys ho havia cregut jo també- semblava confrontar els rotatius espanyols amb la City (o Square Mile, el cor geogràfic del cap-i-casal britànic on trobareu les grans multinacionals del capital). Per dir-ho en termes comprensibles per vostés i per mi també, mentre que Londres troba poc acceptable la reconversió massiva d’actius en bons per traure’n diners del Banc Central Europeu, els diaris salmó de la península argumenten que és un recurs com un altre, inclús enginyós, de combatre la sequera de liquidesa que ha portat la frenada de les constructores. A Londres, d’això en diuen “rescat encovert” de la banca espanyola que, sense aquesta porteta al darrere que el Banc Central Europeu li ha deixat oberta, tindria més d’un ‘Northern Rock’ de fallida. I és aquesta la qüestió?, doncs no. A aquestes alçades, quan la creació de llocs de treball en el sector de la rajola ha davallat dramàticament als nivells de fa 13 anys, quan la desocupació augmenta de rampell entre els nouvinguts i divideix visiblement la societat, quan els balanços de les institucions financeres es desequilibra i el govern espanyol no pot ajustar el valor del deute per si mateix, Londres no nega que el ‘pegat’ siga més o menys útil, sinó que critica la ceguera espanyola per fer servir el ‘pegat’ i convéncer-se que és una solució. No ho és.