Dimarts. Mitjans Hassad al-Yom al-Ikhbari obre aquest vespre el telenotícies en la inauguració de la cadena de la BBC en àrab, en resposta a Al-Jazeera English 24, que avançava la poteta en el mercat occidental l’any passat amb èxit notable i aclamació d’alguna de les veus més experimentades en el periodisme televisat, com David Frost –“[Al-Jazzira English] és l’última aventura mediàtica possible de dimensions internacionals”-, que avui treballa per Al-Jazeera amb un programa-magazine estelar. Nigel Chapman, director de BBC World Service, ha recordat que “fa setanta anys que les enquestes independents col.loquen els serveis de la BBC entre els més valorats per l’audiència a l’Orient Mitjà i, sobretot, que el públic sap diferenciar molt bé entre la tasca informativa de la BBC i la política exterior del govern del Regne Unit.” Així doncs, per què no aprofitar una oportunitat evident de creixement?

Dilluns. Economia Uhm… deu de ser que la crisi creditícia també es fa sentir a la Cambra dels Comuns, sí? D’alguna manera, efectivament és així: cinquanta membres del Parlament han despatxat membres del seu personal avui, en una reacció en cadena a la polèmica -tot i que, malauradament, no sorprenent- descoberta que el diputat conservador Derek Conway havia col.locat la seua dona i dos dels seus fills, i l’amic australià d’un d’ells, en nòmina sense que hi hagués proves que durant els darrers anys haguessen realitzat cap -cap ni una- tasca. Ni, de fet, que haguessen tan sols acudit a l’oficina algun matí. O vesprada. Comprensiblement, per cert, no era gaire probable, si tenim en compte que els fills estudiaven a Cambridge i rodalies. L’onada de nous aturats, la majoria membres de les famílies dels membres del Parlament, s’explica per l’augment de pressió que la cambra i els dos principals partits polítics han deixat caure damunt els seus membres: per exemple, des d’abril, els conservadors seran forçats a donar detalls dels assistents a les seues oficines parlamentàries. Pel que sembla, molts -cinquanta de moment- no es veuen amb cor de defensar les seues decisions a l’hora d’assalariar a segons qui. Que de quants diners parlem?, uns 120 milions d’euros a l’any en despeses.

Si teniu l’amabilitat de llegir la meua entrevista amb Clive Briault, director de l’Autoritat dels Serveis Financers del Regne Unit -a l’edició 1.237 d’El Temps-, crec que la relació d’aquests comiats amb les seues paraules és òbvia: “…en temps de crisi, el delicte finacer creix, no només perquè se’n cometen més sinó també perquè l’esforç d’investigació i persecució és major.” Pretendre, com ha fet aquest cap de setmana un dels editors de finances a The Observer, Simon Caulkin, que tot és culpa de “l’avariciosa City” capitalista és un gest cridaner i molt, molt popular. Però és una enganyifa. És clar que parlar de corrupció es bastant més difícil.