Dilluns. Economia Uhm… deu de ser que la crisi creditícia també es fa sentir a la Cambra dels Comuns, sí? D’alguna manera, efectivament és així: cinquanta membres del Parlament han despatxat membres del seu personal avui, en una reacció en cadena a la polèmica -tot i que, malauradament, no sorprenent- descoberta que el diputat conservador Derek Conway havia col.locat la seua dona i dos dels seus fills, i l’amic australià d’un d’ells, en nòmina sense que hi hagués proves que durant els darrers anys haguessen realitzat cap -cap ni una- tasca. Ni, de fet, que haguessen tan sols acudit a l’oficina algun matí. O vesprada. Comprensiblement, per cert, no era gaire probable, si tenim en compte que els fills estudiaven a Cambridge i rodalies. L’onada de nous aturats, la majoria membres de les famílies dels membres del Parlament, s’explica per l’augment de pressió que la cambra i els dos principals partits polítics han deixat caure damunt els seus membres: per exemple, des d’abril, els conservadors seran forçats a donar detalls dels assistents a les seues oficines parlamentàries. Pel que sembla, molts -cinquanta de moment- no es veuen amb cor de defensar les seues decisions a l’hora d’assalariar a segons qui. Que de quants diners parlem?, uns 120 milions d’euros a l’any en despeses.

Si teniu l’amabilitat de llegir la meua entrevista amb Clive Briault, director de l’Autoritat dels Serveis Financers del Regne Unit -a l’edició 1.237 d’El Temps-, crec que la relació d’aquests comiats amb les seues paraules és òbvia: “…en temps de crisi, el delicte finacer creix, no només perquè se’n cometen més sinó també perquè l’esforç d’investigació i persecució és major.” Pretendre, com ha fet aquest cap de setmana un dels editors de finances a The Observer, Simon Caulkin, que tot és culpa de “l’avariciosa City” capitalista és un gest cridaner i molt, molt popular. Però és una enganyifa. És clar que parlar de corrupció es bastant més difícil.