http://blogs.avui.cat/londoncorrespondent/

Dimarts. Mitjans Així que no li agradava ‘la societat’. És més, detestava la família -particularment els seus fills “quan eren nens, fins que no van parlar amb claredat”- i sentia “repugnància” pel ciutadà del carrer …i encara hi havia qui se’n sorprenia!? Entre 1938 i 1963, l’autor de ‘Brideshead revisitated’ i BBC Radio van trobar-se en unes quantes ocasions i una de les més controvertides va ser durant l’entrevista a diverses bandes, amb tres crítics literaris coneguts de l’època, que a partir d’avui podem escoltar en el CD acabat de publicar per la British Library (em demane si Catalunya Ràdio tindria la gentilesa de copiar la idea): “Embriaguesa, l’odi, la luxúria, la desobediència als pares, el desig pel manso, la dona o el cul del teu veí; crec que una de les poques faltes que no puc perdonar és l’adoració d’imatges”, replica en un moment de la conversa quan el tema sobre la taula gira entorn de les debilitats humanes.

Peter Fleming, participant en el combat dialèctic i escriptor de la revista conservadora The Spectator -avui dia una mica menys colonialista, molt menys racista i tan sols esporàdicament homòfoba- va apressar-se a expressar la seua indignació davant les opinions de Waugh, que va qualificar de “completament contra-natura”. Waugh també va assegurar que els impressionistes francesos havien “assassinat” la pintura, però sembla que en aquest punt, llavors com avui, els anglesos tendeixen a ser-hi d’acord.

Divendres. Cultura “M’admira la cultura de l’energia eòlica a Espanya”, em diu des de Madrid l’editor d’economia internacional del Daily Telegraph, Ambrose Evans-Pritchard, que aquesta setmana n’ha fet el punt d’observació d’un continent en crisi -en termes financers. No és cap secret que Evans-Pritchard s’hi ha trobat amb Wulf Bernotat, d’E.on, un dels lectors que ben probablement haurà gaudit a pleret amb els seus articles sobre l’extraordinària capacitat dels generadors espanyols per produir electricitat, això és, un 5% superior a la de les centrals nuclears… a inicis de la primavera, davant el Cantàbric i lluny encara de l’estació turística, li caldria haver afegit. Però, fins i tot mentre li assenyale que errors en la planificació i l’absència de normativa provoca desastres ecològics com el de les comarques centrals valencianes -on almenys 177 aus d’espècies protegides van morir als molins en 2007-, no puc evitar d’admetre que la ‘tèbia’ sensibilitat mediambiental d’Evans-Pritchard també és raonable.

Tothom ben informat a Europa és conscient que la dependència de proveïdors russos ens fa vulnerables. Haurem encara de forçar -un altre cop- l’ús ‘industrial’ del paisatge?, haurem de girar cua i dir ‘nuclears sí, gràcies’..? Aquells que coneixen Gazprom, ens hi encoratgen. I asseguren que no tenim gaire marge de maniobra.

Dimarts. Mitjans Hassad al-Yom al-Ikhbari obre aquest vespre el telenotícies en la inauguració de la cadena de la BBC en àrab, en resposta a Al-Jazeera English 24, que avançava la poteta en el mercat occidental l’any passat amb èxit notable i aclamació d’alguna de les veus més experimentades en el periodisme televisat, com David Frost –“[Al-Jazzira English] és l’última aventura mediàtica possible de dimensions internacionals”-, que avui treballa per Al-Jazeera amb un programa-magazine estelar. Nigel Chapman, director de BBC World Service, ha recordat que “fa setanta anys que les enquestes independents col.loquen els serveis de la BBC entre els més valorats per l’audiència a l’Orient Mitjà i, sobretot, que el públic sap diferenciar molt bé entre la tasca informativa de la BBC i la política exterior del govern del Regne Unit.” Així doncs, per què no aprofitar una oportunitat evident de creixement?

Dilluns. Economia Uhm… deu de ser que la crisi creditícia també es fa sentir a la Cambra dels Comuns, sí? D’alguna manera, efectivament és així: cinquanta membres del Parlament han despatxat membres del seu personal avui, en una reacció en cadena a la polèmica -tot i que, malauradament, no sorprenent- descoberta que el diputat conservador Derek Conway havia col.locat la seua dona i dos dels seus fills, i l’amic australià d’un d’ells, en nòmina sense que hi hagués proves que durant els darrers anys haguessen realitzat cap -cap ni una- tasca. Ni, de fet, que haguessen tan sols acudit a l’oficina algun matí. O vesprada. Comprensiblement, per cert, no era gaire probable, si tenim en compte que els fills estudiaven a Cambridge i rodalies. L’onada de nous aturats, la majoria membres de les famílies dels membres del Parlament, s’explica per l’augment de pressió que la cambra i els dos principals partits polítics han deixat caure damunt els seus membres: per exemple, des d’abril, els conservadors seran forçats a donar detalls dels assistents a les seues oficines parlamentàries. Pel que sembla, molts -cinquanta de moment- no es veuen amb cor de defensar les seues decisions a l’hora d’assalariar a segons qui. Que de quants diners parlem?, uns 120 milions d’euros a l’any en despeses.

Si teniu l’amabilitat de llegir la meua entrevista amb Clive Briault, director de l’Autoritat dels Serveis Financers del Regne Unit -a l’edició 1.237 d’El Temps-, crec que la relació d’aquests comiats amb les seues paraules és òbvia: “…en temps de crisi, el delicte finacer creix, no només perquè se’n cometen més sinó també perquè l’esforç d’investigació i persecució és major.” Pretendre, com ha fet aquest cap de setmana un dels editors de finances a The Observer, Simon Caulkin, que tot és culpa de “l’avariciosa City” capitalista és un gest cridaner i molt, molt popular. Però és una enganyifa. És clar que parlar de corrupció es bastant més difícil.

Dijous Societat. Observe en aquests moments sobre la pantalla que Apple ha millorat la seua cotització avui en cinc punts i deu dècimes al Nasdaq de Nova York, pocs dies després que Tim Cook -del departament d’operacions de la companyia- assegurés als accionistes que les vendes de l’iPhone arribaran als deu milions d’aparells abans que no acabe el 2008. Deu ser que els consumidors de mòbils s’estimen molt el producte -en efecte, hi ha dades com la quantitat d’iPhones que es conecten a la xarxa d’Internet, que confirmen la força insòlita amb què el nou giny s’ha fet un lloc als nostres cors i les butxaques de l’economia domèstica. Tant és així, que Reuters calcula en 650 milions d’euros les pèrdues d’Apple a causa dels 2,3 milions d’iPhones il.legalment alliberats a Europa i la Xina principalment, diuen les estadístiques. Els amors, fins i tot quan són corresposts, tenen conseqüències calamitoses.

Eh… sí, aquesta entrada l’he escrita i publicada des del meu iPod Touch, que s’hi assembla molt i molt…

Dimecres. Parlament “I aquest primer ministre pensa que les decisions s’han de prendre dins d’aquesta cambra, no damunt la seua teulada”… la frase de la sessió de dimecres, de Gordon Brown, possiblement, no passarà al registre -el Hansard- parlamentari amb pes de valor històric per les generacions futures, però seria revelador conéixer quants altres primers ministres han fet una declaració semblant mai abans. Els corresponsals estrangers, no tant com els del propi país, hem d’agrair la col.laboració dels activistes contra l’expansió de l’aeroport de Heathrow per portar una nota de color al debat setmanal que, a parer del líder conservador David Cameron, “siguem francs, no molta gent segueix i dels que ho fan, encara menys en surten amb un sentiment de satisfacció.” Aquesta només ha sigut una de les diverses puntualitzacions desorientades d’un aspirant a primer ministre que avui ha punxat a dintre de la sala -ha segut en dues ocasions exasperat i impotent en no poder fer front a la claca laborista-, i a fora -fa pocs dies va dir que el programa de viatges per estudiants als camps de concentració era un ‘gest de cara a la galeria’. A sobre, Cameron s’ha entestat a reclamar debats televisats -i la sessió de Qüestions al Primer Ministre de cada dimecres, què és?- en època electoral -que al Regne Unit no serà fins d’ací un any o més-, en una cursa cega cap a l’atzucac més pròxim. L’ha trobat aviat, cal dir: als 10 minuts escassos ja no ha tornat a obrir la boca. Alguns diputats tories deuen haver sospirat alleujats.

La mitja hora de Qüestions… però, ha obert de bell nou amb el tema de la nacionalització de Northern Rock i la reafirmació dels laboristes que la crisi creditícia està sota control. Ací en parlen, públicament i transparent, de la situació de les finances de l’illa, al contrari del secretisme de les autoritats espanyoles que El Temps i l’Avui hem decidit aixecar aquesta setmana. Al Catalunya Matí de Catalunya Ràdio han explicat precisament avui breument [minut 26] la portada del meu reportatge per El Temps. L’hora del desgel informatiu ha arribat.

Dimarts. Mitjans  La fèrria grapa de l’Asociación Española de la Banca i el seu entorn parlamentari -a un costat i l’altre de la cambra- han sigut els que han transformat en una exclusiva càndida, però exclusiva nogensmenys, el reportatge que publique aquesta setmana a l’edició 1.237 d’El Temps, alguns extractes del qual heu pogut trobar aquest dimarts al diari Avui. El silenci a què les pressions de financers i polítics han sotmés la immensa majoria dels mitjans de l’Estat espanyol és grotesc i calia rompre’l: com instintivament assenyala un dels lectors de l’Avui en el seu comentari a la meua peça, “no és creïble que la crisi afecte tothom excepte l’eterna ‘reserva d’Occident’…” Després de dues setmanes llargues de treball, a la premsa catalana si més no hem trencat el foc. Tenim -mercés a uns quants periodistes anglesos- els informes de les agències d’anàlisi de deute i auditores econòmiques més eficients d’Europa, i el públic té el dret de conéixer-los. La portada d’El Temps d’aquesta setmana no pot ser més explícita.

La pregunta que avui em faig, ara que la informació lliure us espera als quioscs, és per què el sector empresarial, per què la industria de base calla. La sobreexplotació del boom immobiliari, la desviació massiva de fons de capital cap als jocs especulatius de l’habitatge de tota mena, una vegada i una altra, no només ha desequilibrat greument els balanços de l’economia general -David Owen, un dels experts del banc alemany Dresdner Kleinwort, diu que la situació espanyola “és inusual entre els països desenvolupats”-, sinó que ha afeblit fins a l’extenuació aquestes firmes petites i mitjanes a les quals en pocs mesos se’ls exigirà esforços de contenció de costos, personal, augment de la producció, foment del consum…

Dilluns. Economia Ha arribat fa menys de 24 hores de Moscou, però he tingut l’ocasió avui de mantenir un extraordinari intercanvi de preguntes amb l’editor internacional de finances del Daily Telegraph, Ambrose Evans-Pritchard: les males notícies sobre l’economia espanyola que els lectors i lectores d’aquest blog no podeu llegir ara com ara en la premsa de Madrid o Barcelona, són un secret difícil de guardar a Londres. La discussió -així almenys ho havia cregut jo també- semblava confrontar els rotatius espanyols amb la City (o Square Mile, el cor geogràfic del cap-i-casal britànic on trobareu les grans multinacionals del capital). Per dir-ho en termes comprensibles per vostés i per mi també, mentre que Londres troba poc acceptable la reconversió massiva d’actius en bons per traure’n diners del Banc Central Europeu, els diaris salmó de la península argumenten que és un recurs com un altre, inclús enginyós, de combatre la sequera de liquidesa que ha portat la frenada de les constructores. A Londres, d’això en diuen “rescat encovert” de la banca espanyola que, sense aquesta porteta al darrere que el Banc Central Europeu li ha deixat oberta, tindria més d’un ‘Northern Rock’ de fallida. I és aquesta la qüestió?, doncs no. A aquestes alçades, quan la creació de llocs de treball en el sector de la rajola ha davallat dramàticament als nivells de fa 13 anys, quan la desocupació augmenta de rampell entre els nouvinguts i divideix visiblement la societat, quan els balanços de les institucions financeres es desequilibra i el govern espanyol no pot ajustar el valor del deute per si mateix, Londres no nega que el ‘pegat’ siga més o menys útil, sinó que critica la ceguera espanyola per fer servir el ‘pegat’ i convéncer-se que és una solució. No ho és.

Cap de Setmana Per descomptat, un país com Anglaterra s’ho pot permetre, això que ahir va dir Nicola Woolcock al Times i que aquest cap de setmana ha aixecat no poca traca en els altres diaris de Londres. Mirant-ho bé, aquesta deu ser, al capdavall, la més gran afirmació nacional que una nació puga fer: “Professors i estudiants refusen majoritàriament en les enquestes”, ha escrit Woolcock, “l’ensenyament de patriotisme.” A banda que, com ací els conservadors britànics no poden llegir les traduccions dels articles del Joan Francesc Mira al setmanari El Temps, no saben que patriotisme és la voreta rància de civisme i que, en efecte, és preferible llançar-lo al fem amb els rebuigs. Els progressistes, com Polly Toynbee, donen una definició prou més senzilla de la ‘identitat nacional’ d’aquesta illa enorme: Servei Nacional de Salut+Servei d’Ocupació+Ensenyament+BBC. I la primavera, afegiria jo.

“I l’altre dia, a l’hora de vespres, enviàrem a dir al rei i a rais Abufamalet, per tal que els cristians sabessen que València era nostra, i no els fessen cap mal, que posàssem la nostra senyera a la torre que ara és del Temple. I ells digueren que els plaïa. I nós fórem entre la rambla i el real i la torre. I, quan veiérem la nostra senyera dalt la torre, descavalcàrem del cavall i ens adreçàrem vers orient i ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra…” Avui fa vuit-cents anys que va nàixer Jaume I -el “primer blocaire”, en paraules de Vicent Partal, director de Vilaweb, en referència a les seues Cròniques, un extracte de les quals acabeu de llegir. De moment, ell és la nostra definició més curta i efectiva. Jaume I. Però recordem-ho també demà passat, eh?