Divendres. Cultura “Estimat Book Doctor: el meu nuvi i jo hem estat barallant-nos i, tot i que no vull trencar-hi palletes, les nostres discussions han esdevingut pa de cada dia per al nostre petit i ofegant cercle social. Odie la idea que tothom parle de mi, i comence a creure que fos molt millor dir bon vent i barca nova.” En l’amor con en la guerra, volem consell: són assumptes de vida o mort. Per això no hi ha res d’extraordinari en què el Financial Times publique una secció anomenada Book Doctor –“els llibres no omplen una vida, però una vida sense llibres no paga la pena”, Fuster dixit-, ni és xocant que A.S., veí o veïna de Durham (nord d’Anglaterra), busque opinions d’altri que reasseguren la seua dràstica decisió. Menys sorprenent encara és que el redactor d’un diari sobri i rigorós com pocs li conteste a A.S. que hauria de llegir ‘L’edat de la Innocència’, de la incommensurable Edith Wharton, l’admiració per la qual compartesc amb l’escriptor –aquest és de casa- Toni Cucarella, un altre incommensurable, alguns dels relats curts del qual són igualment de gran ajuda en aquests afers.

En l’edició de la London Review of Books d’aquesta setmana, Daniel Soar explica en un article dels que trobem a faltar en la premsa del nostre país –vull dir un article optimista- que la indústria del llibre al Regne Unit fa 2.800 milions de lliures esterlines a l’any. Això són, deixeu-me agafar la calculadora… uns 3.860 milions d’euros. En surten 115.000 títols nous anualment, gairebé els mateixos que als Estats Units, que és un mercat tres vegades major. La indústria britànica del pa, diu Soar, en fa 2.900 milions de lliures, i la comparació pa-llibres és simplement deliciosa. “Pren força”, escriu el Book Doctor, “i ignora els tafaners, o pots acabar com Mr Archer”, que és el protagonista de l’Edat de la Innocència. Absolutament cert, ja ens cal menjar bon pa, ja.

Dimecres. Parlament Lluís Miquel va cantar-la a la porta de l’Ajuntament de València, en temps d’entre-guerres i sense previ avís, i si la recordeu és que sou prou més vells que jo: la cançó d’“els florentins”. La pretesa burgesia de funcionaris de la política valenciana donava per això, llavors -almenys, a parer de Lluís Miquel; l’altra versió, més agra, era la d’Ovidi, que sabia que ‘els florentins’ sempre tenen una fera a la gàbia per cada circumstància. Si Derek Conway sabés català, ploraria en escoltar la lletra i es reconeixeria, com diria el poeta de Burjassot, per ser “un més, un entre tants”… florentí [en el vídeo d'aquesta entrada, podreu escoltar com de serenament admet les seues culpes]. Però aquest florentí deixarà de ser-ho, no tornarà a la Cambra dels Comuns tot i que per la força. David Cameron l’ha supés avui del partit. El diputat Conway fa anys que desviava diners públics cap als seus fills i dóna sota pretext que treballaven en el seu secretariat. Al voltant dels 60.000 euros a l’any per Colette, l’esposa amant, i entre 1.500 i 3.000 euros al mes pels xicots, Henry i Frederick, estudiants a Cambridge i Newcastle respectivament. “Això de la societat sense classes no existirà mai”, havia confessat a la BBC Henry, que és periodista i escriu sobre moda. I això de la societat sense polítics florentins, ni en somnis.

Els florentins valencians, si més no i si no han canviat molt des que me’n vinguí a viure a Londres, tenien més gràcia a l’hora de muntar-se les festes. Cal dir-ho tot, sí. Especialment recorde una -a la qual no em va convidar ningú-, pagada per un expresident del València Futbol Club sota el lema ‘Nit mora’; calia anar disfressat a una de les barraques més enormes de l’Horta, que havia estat reconvertida i envoltada de tendals per l’ocasió. La darrera festa de Henry Conway a un dels clubs privats de Chelsea va ser al novembre i el lema, o com vulgueu dir-li, va ser ‘Que us follen, sóc ric’… La premsa de Londres és una maquinària gegantesca difícil d’aturar quan ensuma els beneficis -com qualsevol de les grans indústries angleses, d’altra banda. Portada rere portada, durant aquestes setmanes vinents la vida dels Conway serà disseccionada amb l’excusa de l’autòpsia informativa. I els contribuents -un, dos, tres, còrrega la bóta, còrrega la bóta- riurem una mica, que per a variar, aquesta vegada la sang no és nostra.

Dilluns. Economia A aquestes alçades, no teniu excusa. N’heu sentit la notícia, segur. Quatre mil nou-cents milions d’euros cremats en traca de valors en borsa, c****s: doncs Jean-Pierre Mustier encara confia que la Société Générale pot sobreviure, i ha sorprés tant el Daily Telegraph amb aquesta declaració que al diari conservador més venut de la premsa nacional han obert la portada de les pàgines de Business exactament així, amb aquest titular -“El cap de la Sociéte Générale diu que el banc pot sobreviure”. Òbviament, els de Jeff Randall -sibil.la econòmica del Telegraph- pensen d’una altra manera. La qual cosa no és estranya, després que el president Sarkozy haja ocupat bona part del cap de setmana fent saber a la City britànica que impediria de totes-totes que la Société caiga en mans del capital estranger. Ací a Londres, tothom observa la fressa i el nerviosisme del sector bancari francés amb una serena, històrica incomprensió: des de quan hi ha diners… estrangers?

Cap de Setmana Torna Basil Dearden? Probablement no, però diu la crítica del país que va essent hora de reconéixer que aquest impecable director de cinema anglés ens ha llegat uns quants treballs que se s’enganxen a la memòria i que mantenen la seua elegància i narrativa social tres –quatre i cinc- dècades després que s’estrenassen. I, és clar, hi ha també Dirk Bogarde en aquesta producció que podeu veure a la Mediatheque del British Film Institut, en les estupendes instal.lacions –les de l’antic National Film Theatre- al Southbank, una de les moltes joies de Londres: es tracta de ‘Victim’, que va sortir en 1961 i que encara t’engrapa amb la seua intriga destectivesca, lleugerament policíaca, discretament il.lustradora, deliciosament reveladora i francament, un entreteniment saludable. Sí, he dit saludable. Que no es poc. Ben al contrari, ho és tot. 

Dimecres. Parlament Era juliol. A tocar d’una filera d’arbres, a l’ombra, en una barrera ja sense sentit al mig d’un vast camp d’herba, territori de ningú, no gaire lluny de casa seua però, els helicòpters dels canals de televisió aixecaven la humitat i una mica de pols amb la força dels seus motors. L’aparició del cos mort del doctor David Kelly –expert en armament i assessor de Downing Street-, ara fa quatre anys, va deixar al descobert la tragèdia darrere de la decisió del govern britànic de col.laborar en la invasió militar a l’Iraq. Avui, mentre el primer ministre Gordon Brown i el líder de l’oposició David Cameron jugaven al pim-pam-pum (crisi-Northern Rock-inflació), el Tribunal de la Informació ha sentenciat el ministeri d’Exteriors a fer públic el primer esboç del dossier sobre les armes de destrucció massiva (WMD, l’acrònim en anglés) que el règim de Saddam potser mai no va tenir. El tribunal ha dit més: l’informe Hutton, que alliberava Tony Blair i el seu equip de cap responsabilitat sobre manipulació de dades o sobre el ‘cas Kelly’, “no és l’última paraula.” La BBC va obtenir dades del propi Kelly per acusar el govern d’haver distorsionat els reports dels serveis secrets i forçar el suport del Parlament per anar a la guerra. Com així va succeir.

Dimarts. Mitjans Calçotets, aquesta va de calçotets: Marks&Spencer ven un de cada cinc parells de calçotets tipus Y frontal i curts ‘boxers’ que els anglesos compren als carrers majors de les botigues, això és, 32 milions a l’any!  …Oh sí, és cert, disculpeu. A hores d’ara tothom sap que els mercats de valors han tingut una sotragada, l’FTSE 100 va davallar ahir més punts (828,5 durant el que portem de gener) que quan la caiguda de les torres bessones a Nova York, el terrible 9/11. I? La premsa de Londres, en un gest sublim d’estrafolari caràcter anglés, ha tornat boja i ocupa pàgines d’actualitat i comentari amb la queixa d’un dels seus noms més prominents, Jeremy Paxman, temut i odiat presentador de Newsnight en BBC One, que diu que els seus calçotets de Marks&Spencer han perdut qualitat, comoditat, tacte. Sir Stuart Rose, cap executiu de Marks&Spencer ha assegurat que són els únics al país amb un equip de 70 persones per revisar cada calçotet. La competència (Asda, Tesco, Primark) han tramés immediatament parells de calçotets frescos per mister Paxman. La Borsa s’enfonsa, la Borsa tornarà a enfilar-se qualsevol dia –avui ja ha tancat amb un 2,8% a l’alça-, però com tant sovint succeeix, els debats identitaris s’enduen la palma: “M’he queixat”, ha declarat Paxman, “perquè Marks&Spencer és una marca representativa de la Gran Bretanya, i vull que facen les coses ben fetes.” Ben dit.

Divendres. Cultura BBC va fer una proposta que el compositor Andrew Lloyd Webber no va poder refusar –com no l’han d’odiar les cadenes privades de Rupert Murdoch?- i enguany en farà la tercera temporada, d’aquesta barreja d’X Factor dramatúrgic i musical. La premsa de Londres, per respecte segurament a Lloyd Webber però igualment perquè s’estimen el teatre del país, van ser suficientment prudents com per no reduir a gallons la idea abans que prengués el vol i deixés veure allò que donava de si. I quines n’han sigut les conseqüències? Doncs els teatres del West End han superat els rècords d’audiència de vint anys, que aviat és dit, amb quasi 2,25 milions més d’espectadors i beneficis pròxims als 1.216 milions d’euros. Que aviat és dit.

Dimecres. Parlament Arraps i blaus per al de la primera fila, dos ferits greus a cada costat i un mort fora de la sala. La Sessió de Preguntes al Primer Ministre d’aquest dimecres ha deixat al seu darrere, com és habitual, un escampall de víctimes -algunes són evidents, d’altres apareixeran en breus dies-: David Cameron, líder de l’oposició, n’ha rebut de grosses i ha vist com el teló li queia al damunt. Demà haurà de pensar en una altra estratègia. Exigir davant les càmeres dades exactes d’un procés imprevisible, el de la supervivència de Northern Rock, per tal de fer veure que el primer ministre Gordon Brown mareja la perdiu, té cada dia que passa un pitjor efecte ‘boomerang’. Dues causes: el Partit Conservador no disposa de cap Plan B, i el Partit Conservador no gosarà aturar cap de les mesures d’urgència que pose en marxa el govern laborista. Ni la nacionalització, si vingués el cas. Quant als ferits, un d’ells ha sigut el secretari de Treball i Pensions, mister Hain, al qual la premsa li ha tret el drap brut d’una donació privada -uns 150.000 euros- que no va declarar a la comissió pertinent del Parlament; l’altre ferit és el líder liberaldemòcrata, mister Clegg, que no sembla poder fer-se un lloc en la batalla i condemna el tercer partit britànic a passar desapercebut. O més desapercebut encara. Tot açò, amb un Brown pletòric que inclús s’ha permés d’interrogar Cameron: “el líder de l’oposició”, li ha recordat el president de la Cambra dels Comuns, Michael Martin [en la imatge d'aquesta entrada], “no té l’obligació de contestar al primer ministre… és el primer ministre el que ha vingut ací a respondre als membres del Parlament.”

Dimarts. Mitjans Time Out ven -segons l’Audit Bureau of Circulations- 87.308 exemplars a Londres, així que el secretari de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Eduard Voltas, se n’haurà alegrat en assabentar-se que l’edició barcelonina n’ha superat els 20.000 en la setmana de la seua sortida inaugural. The Guardian n’ha cobert la notícia, diu que ja hi ha 22 Time Outs pel món i que la propera edició europea serà probablement la de Budapest. Encara que The Guardian no sembla veure cap connexió entre “l’agressiva expansió” internacional de Time Out i la pèrdua de lectors i lectores de les versions en anglés i en paper, sí apunta, però, que a casa, Time Out el que fa és invertir en la redacció per l’edició en Internet.

Dilluns. Economia Això que podeu veure en aquesta entrada és el programa de negocis que diàriament ofereix el periòdic The Telegraph en la seua versió electrònica, i que avui ha escalfat l’aigua per la gran ‘matança’ de demà: la reunió general dels accionistes del Northern Rock! Hi haurà finalment una oferta en ferm des dels sectors financers privats, que durant els darrers dos mesos han fet molt de soroll però s’han guardat les nous?, preferirà el govern laborista de nacionalitzar el petit banc (d’una vegada)?, què passarà amb els 70.000 milions d’euros dels ‘taxpayers’ -els contribuents, entre els quals estic jo també, per cert- que el sostenen amb treballs i fatigues damunt l’abisme que s’ha obert al budells del capital? Els periodistes del Telegraph diuen que Gordon Brown el nacionalitzarà. Els del Guardian i el Times, també. Però si demà saltés la llebre, la premsa britànica tornaria boja de contenta. El Financial Times ha pujat el preu del periòdic i tot, a l’espera d’una riuada de més lectors i lectores que han d’acudir apressats per la necessitat d’entendre on poden acabar les seues inversions. I els nostres estalvis…