Freelancing Londres
Fent periodisme a la ciutat-mónBell i brut, el meu barri
Cap de Setmana Andrew Hussey –autor d’una ‘Secret History’ de París, Penguin Books- narra avui amb elegància la naturalesa borda i inútil dels Carmes i els Cabanyals que floreixen, escaroten tothom i són assolats de generació en generació a les nostres estimades ciutats europees. I ho fa amb una delicadesa inesperada en les pàgines del Financial Times. O més aviat, amb la rara generositat de l’alta burgesia. Si hi ha un tret que distingesca aquesta classe social, deu de ser la memòria. La burgesia no oblida mai: glòria a les ciutats que tenen uns burgesos educats, perquè aquests no sempre tenen por. I no arrassaran tot indret d’on surta un filet rebel de fum. Així que Hussey, ens relata la imatge popular encara que falsa amb què la burgesia i els artistes cortesans han pintat la misèria del barri de Les Halles, al cor de París, i com les classes mitjanes i treballadores n’han acabat essent les víctimes i votant finalment algun polític “que faça el major dels esforços per ‘netejar’ [de drogues, violència de carrer, parasitisme...] la zona, amb la ironia que no pertany a la dreta de Sarkozy sinó que prové de l’esquerra política: l’alcalde socialista Bertrand Delanoë…”
A quatres hores i mitja -i uns 150 euros- en tren des de Londres, com sabeu, des d’aquest cap de setmana hi ha la Capital de la Cultura 2008, la ciutat de Liverpool, amb un extens programa d’amenitats. El Ringo dels Beatles ha inaugurat l’esdeveniment. Quan el periodista de la BBC li ha demanat la raó per la qual s’hi havia avingut a participar, Ringo ha llançat una mirada a l’horitzó i ha exclamat: “Home, tot açò és fantàstic… quan jo era un xiquet ens feia por haver de passar per aquesta part de la ciutat i avui, ja ho veieu, no hi pot caber més gent!” En les pàgines del Guardian, mentrestant, els columnistes asseguren que aquesta mena de celebracions mai no aporten res culturalment significatiu. Doncs mira, no-res tampoc.
Moneders i canuts
Dijous. Societat “Hauríem de dedicar-li tanta atenció a aquest substantiu abstracte, lleig i boirós, que és la ‘recessió’? A qui li importa si la parauleta acaba essent o no una descripció vàlida de l’any que encara tenim per davant?” L’antic editor de la secció d’Economia del Times de Londres, Anatole Kaletsky, ha fet avui un estranyíssim exercici d’optimisme en les pàgines d’opinió… l’impacte públic que els mitjans causem en l’intent de traure tot el suc possible als docudrames de la crisi dels mercats financers és, no cal dir, negatiu. A la teulada dels sociòlegs cau la responsabilitat d’explicar-ne les motivacions, però des d’aquesta banda dels diaris, molt em dol dir-vos que sou -lectors i lectores- morbosos. I sàdics? També, també. Els desastres venen premsa. La qual cosa no és excusa perquè la qualitat de la informació se’n ressenta. Kaletsky juga a les dues bandes en el seu article; d’un costat, demana moderació abans que els periodistes ens deixem arrastrar per la riuada, però després agarra i diu: “Permeteu-me donar-vos la millor resposta que puc a això de la recessió. Ningú no sap si passarà. Si passa, això sí, els britànics patirem més que cap altre.” Au, i ara tranquilitat, xiquets. Això no són maneres, home.
En El Temps d’aquesta setmana, núm. 1.230, podreu llegir la crònica que hem confegit entre els corresponsals Gemma C. Serra (a Berlín), Míriam Díez (a Roma), l’Octavi Martí (a París) i jo mateix, a Londres, sobre l’estat en què es troben les butxaques europees en 2008, que és una de les formes més civilitzades de parlar de diners, inflacions i borses. Per a la meua dissort, Londres té la cistella de la compra més cara del continent i París, el millor sentit de l’humor: “Val mes viure al centre”, aconsella en Martí quant a la qüestió de la vivenda, “si potser al costat del Sena i amb una bona vista de la Torre Eiffel.” Mon dieu!
Les veus melodioses
Dimecres. Parlament Buuuh. Boooh. Baaah. La primera sessió de les Prime Minister’s Questions en 2008 ha sigut un concert de trompetes –més Blow que Byrd (‘blow’ significa ‘bufit’, ‘bird’ significa ‘ocell’ i tots dos són cognoms de compositors anglesos; i sí, pretenia ser un acudit…) Curiosament, però, entre els centenars de tocs de vent -i percussió- que les fileres de diputats laboristes i conservadors han aixecat avui d’un costat a l’altre de la Cambra dels Comuns, cap no ha destorbat el discurs inaugural del nou líder del tercer partit en el Parlament. Nick Clegg parlava aquesta vesprada pel Partit Liberaldemòcrata, en comptes de Vincent Cable, que havia fet de portaveus fins ara amb frases cèlebres com aquella d’“en aquesta cambra, hem sigut testimonis de la transformació del primer ministre d’Stalin a Mr Bean…” Clegg no ha arriscat cap florilegi i ha exigit ajuts per les famílies que pateixen dificultats per pagar els rebuts del gas, que enguany podria arribar als 1.500 euros anuals.
Els trons entre els de Brown i Cameron escenifiquen l’alta tensió que han disparat les enquestes, que els col.loquen a cinc punts escassos de distància. Però, com explica un altre Nick, l’editor polític de la BBC –Nick Robinson, inconfusible amb les seues ulleres negres de pasta-, la falta de canonades contra els ‘libdem’ només significa una cosa: que de continuar així, qui guanye les properes eleccions necessitarà els vots de Nick Clegg per governar. Heus ací d’on ve l’amabilitat dels ‘Labour’ i els ‘Tory’. A Londres, també tot té un preu.
Mirall trencat en The Guardian
Dimarts. Mitjans Magnífica Suzanne Goldenberg, incommensurable aquesta periodista agra amb la figura d’una fornera de la Malva-rosa: no us perdeu l’atribolat dia de treball que ha ‘sofert’ la corresponsal del Guardian encarregada d’informar de la campanya de Barack Obama (com sabeu, Obama és el momentani líder demòcrata per les eleccions generals nordamericanes i l’únic entrebanc perquè Hillary Clinton sega allà on el seu marit ho va fer un dia, avui sembla que fa una eternitat). Podríem discutir la intenció que ha menat el diari britànic més pròxim a la nissaga Clinton –entrevistes i extractes de biografia en exclusiva inclosos- a l’hora de fer aterrar una redactora i un equip de filmació en el quarter central de la maquinària d’Obama a New Hampshire. I a la cerca i captura de declaracions de voluntaris. Però els fets no atenen a raons, que diu el filòsof. Les escenes fan envermellir. Hi ha un tal Patrick, de Miami, en els seus vint-i-alguns, amb una reacció tan i tan reveladora que quan Goldenberg li demana el nom, ell mira al coordinador del partit perquè li done el seu permís..! Goldenberg és literalment perseguida per aquest coordinador fins que, al final de la jornada, li demana que surta de l’edifici. Visca la llibertat de premsa, doncs.
És una de les moltes anècdotes del vídeocast. Goldenberg ens repeteix que “aquesta és una campanya com qualsevol altra”, i que “no hi ha lloc per periodistes descontrolats” en cap dels entramats dels dos grans partits polítics. Sense dubte, el document vol desesperadament trencar un o dos miratges, possiblement més entre l’audiència dels USA que entre els britànics i/o europeus. Ho aconsegueix.
La virtut del descregut
Dilluns. Economia Xifres, percentatges, valors, tipus d’interés… en 2008, és molt probable que les notícies del Regne Unit les trobeu a la secció de negocis del vostre diari. O a la secció de món, és clar. Però, hi farà gaire diferència? Com a mostra, prengueu la meua crònica sobre la situació a què el primer ministre Gordon Brown fa front en el nou any que comença, publicada aquest mateix dilluns a l’Avui.
Per això, perquè la informació econòmica tindrà encara més relleu enguany –fet que confirma, d’altra banda, la tendència dels lectors i lectores de premsa, que de manera creixent us interesseu pel titular salmó-, m’he permés el petit atreviment d’incloure ací un bocinet d’una conversa privada mantinguda el passat cap de setmana. Crec que em disculparà el company freelance Phil Thane -periodista especialitzat i col.laborador del Times- si compartesc amb les lectores i lectors d’aquest blog les seues paraules. Avisats estem!: “…escric sobre energia, petroli i comerç, i les grans companyies multinacionals són totes iguals. Viatge a Holanda, als Estats Units, torne a Londres seguint la notícia, i bàsicament, el que pretenen les grans empreses és controlar els periodistes, volen que els editors publiquen els seus comunicats al peu de la lletra i viuen amb terror que descobrim dades que no han aprovat abans. Quan treballe, vull parlar d’informació real, no d’escenes de relacions públiques amb fotografies d’executius estrangers que estrenyen la mà d’algun polític. Si pogués parlar amb algun inversor gros que em digués una veritat, l’emoció em faria tremolar de cap a peus…”
‘Moros, BBC e crestians’
Dimarts. Mitjans És suficient haver trobat cinc rebuts manipulats d’entre 25 per desacreditar la investigació de Policy Exchage? Aquesta és la qüestió shakespeariana d’un drama que ha provocat el darrer cara a cara entre la premsa conservadora i la BBC. En efecte, a la redacció del Times de Londres, ningú no va pensar en octubre passat a contrastar les dades. Policy Exchange, presidida per l’exeditor del Daily Telegraph, Charles Moore, va filtrar en diversos mitjans de comunicació documents que aparentment provaven la relació directa entre un nombre esfereïdor de mesquites i el comerç de l’anomenada ‘literatura de l’odi’ -en defensa del terrorisme religiós. Times va publicar un reportatge a dues planes sota els titulars “Lliçons d’odi a les principals mesquites” i “Estudis odiosos” a finals d’aquell mes. Avui, en la pàgina sis, ha demanat disculpes al senyor Abdul Bari, líder de la East London Mosque, tot assenyalant que la llibreria on els informadors encoberts van aconseguir ‘llibres de l’odi’ no hi té cap vinculació. Els columnistes del Guardian diuen que aquesta rectificació és només la primera.
Els editors de notícies i documentals de la BBC es van negar a emetre el reportatge. Des de llavors, Policy Exchange havia portat a terme una campanya de desprestigi contra l’emissora pública, que estaria al servei d’un govern laborista contrari a importunar la seua base electoral musulmana, segons Moore. BBC ha respost amb una recerca tremendament detallista que ha posat de relleu algunes pràctiques imperdonables -ús d’impressores domèstiques per afegir el nom de les mesquites a les proves de compra del material ‘literari’, per exemple. L’escrupolosíssima BBC no obvia la resta de les dades, però ha decidit que el conjunt del document queda invalidat, així. I la crida a l’autocrítica i la reflexió interna en les files musulmanes britàniques, resta sorda. La BBC té raons per actuar com ho ha fet. Però és una llàstima. Una vertadera llàstima.
Quan els CDs amaguen el bosc
Dilluns. Economia En aquests instants el chancellor d’Economia, Alistair Darling, engega a parlar en la sessió especial a la Cambra dels Comuns per tractar les conseqüències d’haver perdut un parell de cds amb detalls bancaris de prop de dos milions de famílies. I doncs?; bé, fins i tot alguns membres de l’oposició -raonablement- han reconegut que els accidents passen… d’acord, les dades no estaven ni tan sols codificades, però fins avui, amb la informació a la mà, el més probable és que els cds estiguen en alguna pila de fem.
Allò que hauria de ser al capdamunt de l’agenda, tanmateix, és l’enfrontament entre el govern Brown i Mervyn King, governador del Banc d’Anglaterra, així com la voluntat del chancellor d’intervenir en l’elecció de l’autoritat de la City financera. La City ha gaudit del suport de l’Estat i d’una llibertat incomparable en altres esferes de l’activitat econòmica per esprémer els mercats i jugar als productes d’inversions creatives durant un període sense precedents. Els beneficis han sigut de dimensions que tan sols podem descriure agafant referències aïllades, com ara la recent paga extra que Goldman Sachs ha anunciat aquesta setmana -entre 750.000 i 1,5 milions d’euros per assessor! Enormes. E-nor-mes. Quan el seu propi descontrol i gust pel risc ha provocat l’actual crisi, la City simplement ha assenyalat amb el dit el govern i els bancs centrals per no haver injectat abans diners -diners públics!- en el forat. Aquesta resposta no és ni correcta, ni suficient. Com he informat en l’edició de desembre de la revista Consejeros, els gegants de la banca comercial juguen a crear pànic social, un efecte ben senzill d’aconseguir en esmentar, per exemple, l’increment del cost de les hipoteques. L’autoregulació, que començarà en 2008, hauria de donar resultats visibles, i el retorn de l’ajuda pública ha de tenir un pla viable, fiable. El Parlament no és un mal lloc per parlar-ne. Si pensem que Londres és el centre de les nostres finances, les europees, i que enguany ha superat Wall Street en volum, no estaria de sobres que la Unió donés suport a Westminster en la tasca, temible, de contenir la bèstia dels negocis financers.
Tots els camins condueixen a …les portades de la premsa
Cap de Setmana I les totpoderoses, omnipresents Ten O’Clock News de la BBC? També les va presentar. Ed Mitchell va arribar a entrevistar les dues parelles polítiques sense les quals no es pot narrar el salt britànic del segle XX al XXI -Margaret Thatcher i John Major, Tony Blair i Gordon Brown- quan tenia un sou de 150.000 euros i era l’home fort de la cadena privada ITN. Va aterrar a la CNBC nordamericana, potser empés pel desig o el luxe del canvi. I llavors, en 2001, hi hagué una retallada de personal i va quedar al carrer. De fet, Mitchell, als 54 anys d’edat, dorm avui al carrer. Porta les seues pertinences a l’esquena, dins d’una motxilla, i ha protagonitzat el cap de setmana de la premsa local de Londres amb la seua història de deutes, balafiaments i desamors. Per descomptat, en la meua societat de freelance hi ha un col.laborador de l’Evening Standard que ens ha descobert via email que es tracta d’una ‘operació retorn’ d’en Mitchell. La solidaritat té la corda molt, molt curta.
El camí a la inversa seria el de Janet Street-Porter, que de participar en programes de televisió on l’obligaven a menjar cucs, aquests dies coedita l’extraordinària edició de diumenge de l’Independent que tinc ara a les mans, un producte compacte –a banda del format- on sovint pots trobar gorgs (humil homenatge lèxic a Enric Valor) de lucidesa com aquesta frase: “la City dels financers ha passat de dir ‘greed –“l’avarícia”- is good’ a ‘green is good’, una raó més per desconfiar del sòrdid negoci de la marca ‘biològic’.” Ah, les coses que s’aprenen llegint la premsa de Londres.
Alarmes que no sonen
Dijous. Societat Una de por, avui: a més del meu reportatge sobre les enormes pressions -polítiques i financeres- sota les quals es troba ara la major operació espanyola de compra a l’estranger, això és, l’adquisició en 2006 dels principals aeroports britànics per Ferrovial [vegeu l'entrada 'Dimarts. Mitjans' en aquest blog], els lectors i lectores d’El Temps també trobaran aquesta setmana la meua crònica breu des de Londres. En ella, hi faig referència a una dada que ha passat quasi desapercebuda per altres corresponsals europeus, la de l’augment de malalties i infeccions de transmissió sexual entre els menors, així com dels embarassos. Tan sols han calgut uns pocs anys, en què les escoles de primària i col.legis privats i religiosos -per ‘temor’ a una malentesa corrupció dels alumnes- s’han fet enrere en l’ensenyament sobre sexualitat, perquè la salut sexual dels joves entre 12 i 16 anys d’edat al Regne Unit haja reculat posicions per darrere d’Holanda, Alemanya i França.
La por, quan naix de la ignorància, té efectes demolidors. Deu ser per això que Simon Briscoe i Hugh Aldersey-Williams, analistes d’estadístiques, ha publicat Panicology. Aquest és un llibre estupend -una adaptació catalana, per favor!-, on se’ns diu, poc mes o menys, que mentre les autoritats del país ens acovardeixen amb la terrible amenaça de la grip aviària (menys de 300 víctimes al món), inundacions de dimensions bíbliques i el terrorisme, les xifres demostren que a la Gran Bretanya es més probable morir d’un mal refredat (12.000! el passat hivern), accidents de transport (3.000) o enverinament (900!). Ningú no espera, però, que rere la seua lectura, el govern Brown desistesca d’intentar augmentar a 42 dies les detencions sense necessitat de presentar càrrecs. La por política és diferent de la social; encara.
