Dimarts. Mitjans Així que no li agradava ‘la societat’. És més, detestava la família -particularment els seus fills “quan eren nens, fins que no van parlar amb claredat”- i sentia “repugnància” pel ciutadà del carrer …i encara hi havia qui se’n sorprenia!? Entre 1938 i 1963, l’autor de ‘Brideshead revisitated’ i BBC Radio van trobar-se en unes quantes ocasions i una de les més controvertides va ser durant l’entrevista a diverses bandes, amb tres crítics literaris coneguts de l’època, que a partir d’avui podem escoltar en el CD acabat de publicar per la British Library (em demane si Catalunya Ràdio tindria la gentilesa de copiar la idea): “Embriaguesa, l’odi, la luxúria, la desobediència als pares, el desig pel manso, la dona o el cul del teu veí; crec que una de les poques faltes que no puc perdonar és l’adoració d’imatges”, replica en un moment de la conversa quan el tema sobre la taula gira entorn de les debilitats humanes.

Peter Fleming, participant en el combat dialèctic i escriptor de la revista conservadora The Spectator -avui dia una mica menys colonialista, molt menys racista i tan sols esporàdicament homòfoba- va apressar-se a expressar la seua indignació davant les opinions de Waugh, que va qualificar de “completament contra-natura”. Waugh també va assegurar que els impressionistes francesos havien “assassinat” la pintura, però sembla que en aquest punt, llavors com avui, els anglesos tendeixen a ser-hi d’acord.

El camí a la inversa seria el de Janet Street-Porter, que de participar en programes de televisió on l’obligaven a menjar cucs, aquests dies coedita l’extraordinària edició de diumenge de l’Independent que tinc ara a les mans, un producte compacte –a banda del format- on sovint pots trobar gorgs (humil homenatge lèxic a Enric Valor) de lucidesa com aquesta frase: “la City dels financers ha passat de dir ‘greed –“l’avarícia”- is good’ a ‘green is good’, una raó més per desconfiar del sòrdid negoci de la marca ‘biològic’.” Ah, les coses que s’aprenen llegint la premsa de Londres.

Dimarts. Mitjans Les claus per l’èxit són Internet i… diners. El setmanari The Economist ha informat, amb la displicència habitual, que els beneficis del grup han crescut un 25% per a desesperació dels seus competidors Times i Newsweek -perquè l’edició nordamericana de l’Economist supera ja els 700.000 subscriptors, i va en augment. Helen Alexander, la cap executiva, diu que la revista té els lectors “més lleials del mercat”. Aquesta lleialtat, òbviament, no es barata: des de 2001, com vaig publicar en juliol passat a El Temps núm. 1.206 amb motiu del trencament de la barrera del milió de subscripcions, els de l’Economist han obert estupends ‘bureaus’ centrals per les edicions d’Àsia i els Estats Units -a més d’una vintena llarga de corresponsals a l’estranger-, han redissenyat la versió en paper i, fonamentalment, han engegat una de les publicacions ‘online’ més sòlides i professionals de la xarxa. Ara, enmig del desconcert universal de la premsa, The Economist en cull els fruits.