Freelancing Londres

Fent periodisme a la ciutat-món

Arxiu perCity

La City parla d’Espanya

Dilluns. Economia Ha arribat fa menys de 24 hores de Moscou, però he tingut l’ocasió avui de mantenir un extraordinari intercanvi de preguntes amb l’editor internacional de finances del Daily Telegraph, Ambrose Evans-Pritchard: les males notícies sobre l’economia espanyola que els lectors i lectores d’aquest blog no podeu llegir ara com ara en la premsa de Madrid o Barcelona, són un secret difícil de guardar a Londres. La discussió -així almenys ho havia cregut jo també- semblava confrontar els rotatius espanyols amb la City (o Square Mile, el cor geogràfic del cap-i-casal britànic on trobareu les grans multinacionals del capital). Per dir-ho en termes comprensibles per vostés i per mi també, mentre que Londres troba poc acceptable la reconversió massiva d’actius en bons per traure’n diners del Banc Central Europeu, els diaris salmó de la península argumenten que és un recurs com un altre, inclús enginyós, de combatre la sequera de liquidesa que ha portat la frenada de les constructores. A Londres, d’això en diuen “rescat encovert” de la banca espanyola que, sense aquesta porteta al darrere que el Banc Central Europeu li ha deixat oberta, tindria més d’un ‘Northern Rock’ de fallida. I és aquesta la qüestió?, doncs no. A aquestes alçades, quan la creació de llocs de treball en el sector de la rajola ha davallat dramàticament als nivells de fa 13 anys, quan la desocupació augmenta de rampell entre els nouvinguts i divideix visiblement la societat, quan els balanços de les institucions financeres es desequilibra i el govern espanyol no pot ajustar el valor del deute per si mateix, Londres no nega que el ‘pegat’ siga més o menys útil, sinó que critica la ceguera espanyola per fer servir el ‘pegat’ i convéncer-se que és una solució. No ho és.

Evans-Pritchard ha tingut la gentilesa de posar-me aquest mateix matí en contacte amb auditors i autors d’un dels informes privats d’anàlisi econòmica que ell mateix rep i que circulen aquests dies per la City. Segons aquests analistes, BNP Paribas, AIG, i altres, estarien ja aconsellant els seus clients que es desfacen de la major part dels seus ‘bons espanyols’, perquè estan al caure. Espere que açò aclarirà els dubtes de la Moncloa sobre la causa perquè dimarts passat Gordon Brown va convidar Nicolas Sarkozy i Angela Merkel a Downing Street per parlar de resoldre la crisi, i va deixar al carrer el president Zapatero. Si voleu llegir més d’aquesta trobada, podeu fer una ullada a la meua crònica de Londres a El Temps d’aquesta setmana, núm. 1.234.

Quan els CDs amaguen el bosc

darling1ob_468x3471.jpg

Dilluns. Economia En aquests instants el chancellor d’Economia, Alistair Darling, engega a parlar en la sessió especial a la Cambra dels Comuns per tractar les conseqüències d’haver perdut un parell de cds amb detalls bancaris de prop de dos milions de famílies. I doncs?; bé, fins i tot alguns membres de l’oposició -raonablement- han reconegut que els accidents passen… d’acord, les dades no estaven ni tan sols codificades, però fins avui, amb la informació a la mà, el més probable és que els cds estiguen en alguna pila de fem.

Allò que hauria de ser al capdamunt de l’agenda, tanmateix, és l’enfrontament entre el govern Brown i Mervyn King, governador del Banc d’Anglaterra, així com la voluntat del chancellor d’intervenir en l’elecció de l’autoritat de la City financera. La City ha gaudit del suport de l’Estat i d’una llibertat incomparable en altres esferes de l’activitat econòmica per esprémer els mercats i jugar als productes d’inversions creatives durant un període sense precedents. Els beneficis han sigut de dimensions que tan sols podem descriure agafant referències aïllades, com ara la recent paga extra que Goldman Sachs ha anunciat aquesta setmana -entre 750.000 i 1,5 milions d’euros per assessor! Enormes. E-nor-mes. Quan el seu propi descontrol i gust pel risc ha provocat l’actual crisi, la City simplement ha assenyalat amb el dit el govern i els bancs centrals per no haver injectat abans diners -diners públics!- en el forat. Aquesta resposta no és ni correcta, ni suficient. Com he informat en l’edició de desembre de la revista Consejeros, els gegants de la banca comercial juguen a crear pànic social, un efecte ben senzill d’aconseguir en esmentar, per exemple, l’increment del cost de les hipoteques. L’autoregulació, que començarà en 2008, hauria de donar resultats visibles, i el retorn de l’ajuda pública ha de tenir un pla viable, fiable. El Parlament no és un mal lloc per parlar-ne. Si pensem que Londres és el centre de les nostres finances, les europees, i que enguany ha superat Wall Street en volum, no estaria de sobres que la Unió donés suport a Westminster en la tasca, temible, de contenir la bèstia dels negocis financers.