Dilluns. Economia Uhm… deu de ser que la crisi creditícia també es fa sentir a la Cambra dels Comuns, sí? D’alguna manera, efectivament és així: cinquanta membres del Parlament han despatxat membres del seu personal avui, en una reacció en cadena a la polèmica -tot i que, malauradament, no sorprenent- descoberta que el diputat conservador Derek Conway havia col.locat la seua dona i dos dels seus fills, i l’amic australià d’un d’ells, en nòmina sense que hi hagués proves que durant els darrers anys haguessen realitzat cap -cap ni una- tasca. Ni, de fet, que haguessen tan sols acudit a l’oficina algun matí. O vesprada. Comprensiblement, per cert, no era gaire probable, si tenim en compte que els fills estudiaven a Cambridge i rodalies. L’onada de nous aturats, la majoria membres de les famílies dels membres del Parlament, s’explica per l’augment de pressió que la cambra i els dos principals partits polítics han deixat caure damunt els seus membres: per exemple, des d’abril, els conservadors seran forçats a donar detalls dels assistents a les seues oficines parlamentàries. Pel que sembla, molts -cinquanta de moment- no es veuen amb cor de defensar les seues decisions a l’hora d’assalariar a segons qui. Que de quants diners parlem?, uns 120 milions d’euros a l’any en despeses.

Si teniu l’amabilitat de llegir la meua entrevista amb Clive Briault, director de l’Autoritat dels Serveis Financers del Regne Unit -a l’edició 1.237 d’El Temps-, crec que la relació d’aquests comiats amb les seues paraules és òbvia: “…en temps de crisi, el delicte finacer creix, no només perquè se’n cometen més sinó també perquè l’esforç d’investigació i persecució és major.” Pretendre, com ha fet aquest cap de setmana un dels editors de finances a The Observer, Simon Caulkin, que tot és culpa de “l’avariciosa City” capitalista és un gest cridaner i molt, molt popular. Però és una enganyifa. És clar que parlar de corrupció es bastant més difícil.

Dimecres. Parlament “I aquest primer ministre pensa que les decisions s’han de prendre dins d’aquesta cambra, no damunt la seua teulada”… la frase de la sessió de dimecres, de Gordon Brown, possiblement, no passarà al registre -el Hansard- parlamentari amb pes de valor històric per les generacions futures, però seria revelador conéixer quants altres primers ministres han fet una declaració semblant mai abans. Els corresponsals estrangers, no tant com els del propi país, hem d’agrair la col.laboració dels activistes contra l’expansió de l’aeroport de Heathrow per portar una nota de color al debat setmanal que, a parer del líder conservador David Cameron, “siguem francs, no molta gent segueix i dels que ho fan, encara menys en surten amb un sentiment de satisfacció.” Aquesta només ha sigut una de les diverses puntualitzacions desorientades d’un aspirant a primer ministre que avui ha punxat a dintre de la sala -ha segut en dues ocasions exasperat i impotent en no poder fer front a la claca laborista-, i a fora -fa pocs dies va dir que el programa de viatges per estudiants als camps de concentració era un ‘gest de cara a la galeria’. A sobre, Cameron s’ha entestat a reclamar debats televisats -i la sessió de Qüestions al Primer Ministre de cada dimecres, què és?- en època electoral -que al Regne Unit no serà fins d’ací un any o més-, en una cursa cega cap a l’atzucac més pròxim. L’ha trobat aviat, cal dir: als 10 minuts escassos ja no ha tornat a obrir la boca. Alguns diputats tories deuen haver sospirat alleujats.

La mitja hora de Qüestions… però, ha obert de bell nou amb el tema de la nacionalització de Northern Rock i la reafirmació dels laboristes que la crisi creditícia està sota control. Ací en parlen, públicament i transparent, de la situació de les finances de l’illa, al contrari del secretisme de les autoritats espanyoles que El Temps i l’Avui hem decidit aixecar aquesta setmana. Al Catalunya Matí de Catalunya Ràdio han explicat precisament avui breument [minut 26] la portada del meu reportatge per El Temps. L’hora del desgel informatiu ha arribat.

Dimarts. Mitjans  La fèrria grapa de l’Asociación Española de la Banca i el seu entorn parlamentari -a un costat i l’altre de la cambra- han sigut els que han transformat en una exclusiva càndida, però exclusiva nogensmenys, el reportatge que publique aquesta setmana a l’edició 1.237 d’El Temps, alguns extractes del qual heu pogut trobar aquest dimarts al diari Avui. El silenci a què les pressions de financers i polítics han sotmés la immensa majoria dels mitjans de l’Estat espanyol és grotesc i calia rompre’l: com instintivament assenyala un dels lectors de l’Avui en el seu comentari a la meua peça, “no és creïble que la crisi afecte tothom excepte l’eterna ‘reserva d’Occident’…” Després de dues setmanes llargues de treball, a la premsa catalana si més no hem trencat el foc. Tenim -mercés a uns quants periodistes anglesos- els informes de les agències d’anàlisi de deute i auditores econòmiques més eficients d’Europa, i el públic té el dret de conéixer-los. La portada d’El Temps d’aquesta setmana no pot ser més explícita.

La pregunta que avui em faig, ara que la informació lliure us espera als quioscs, és per què el sector empresarial, per què la industria de base calla. La sobreexplotació del boom immobiliari, la desviació massiva de fons de capital cap als jocs especulatius de l’habitatge de tota mena, una vegada i una altra, no només ha desequilibrat greument els balanços de l’economia general -David Owen, un dels experts del banc alemany Dresdner Kleinwort, diu que la situació espanyola “és inusual entre els països desenvolupats”-, sinó que ha afeblit fins a l’extenuació aquestes firmes petites i mitjanes a les quals en pocs mesos se’ls exigirà esforços de contenció de costos, personal, augment de la producció, foment del consum…

Dilluns. Economia Ha arribat fa menys de 24 hores de Moscou, però he tingut l’ocasió avui de mantenir un extraordinari intercanvi de preguntes amb l’editor internacional de finances del Daily Telegraph, Ambrose Evans-Pritchard: les males notícies sobre l’economia espanyola que els lectors i lectores d’aquest blog no podeu llegir ara com ara en la premsa de Madrid o Barcelona, són un secret difícil de guardar a Londres. La discussió -així almenys ho havia cregut jo també- semblava confrontar els rotatius espanyols amb la City (o Square Mile, el cor geogràfic del cap-i-casal britànic on trobareu les grans multinacionals del capital). Per dir-ho en termes comprensibles per vostés i per mi també, mentre que Londres troba poc acceptable la reconversió massiva d’actius en bons per traure’n diners del Banc Central Europeu, els diaris salmó de la península argumenten que és un recurs com un altre, inclús enginyós, de combatre la sequera de liquidesa que ha portat la frenada de les constructores. A Londres, d’això en diuen “rescat encovert” de la banca espanyola que, sense aquesta porteta al darrere que el Banc Central Europeu li ha deixat oberta, tindria més d’un ‘Northern Rock’ de fallida. I és aquesta la qüestió?, doncs no. A aquestes alçades, quan la creació de llocs de treball en el sector de la rajola ha davallat dramàticament als nivells de fa 13 anys, quan la desocupació augmenta de rampell entre els nouvinguts i divideix visiblement la societat, quan els balanços de les institucions financeres es desequilibra i el govern espanyol no pot ajustar el valor del deute per si mateix, Londres no nega que el ‘pegat’ siga més o menys útil, sinó que critica la ceguera espanyola per fer servir el ‘pegat’ i convéncer-se que és una solució. No ho és.

Dilluns. Economia A aquestes alçades, no teniu excusa. N’heu sentit la notícia, segur. Quatre mil nou-cents milions d’euros cremats en traca de valors en borsa, c****s: doncs Jean-Pierre Mustier encara confia que la Société Générale pot sobreviure, i ha sorprés tant el Daily Telegraph amb aquesta declaració que al diari conservador més venut de la premsa nacional han obert la portada de les pàgines de Business exactament així, amb aquest titular -“El cap de la Sociéte Générale diu que el banc pot sobreviure”. Òbviament, els de Jeff Randall -sibil.la econòmica del Telegraph- pensen d’una altra manera. La qual cosa no és estranya, després que el president Sarkozy haja ocupat bona part del cap de setmana fent saber a la City britànica que impediria de totes-totes que la Société caiga en mans del capital estranger. Ací a Londres, tothom observa la fressa i el nerviosisme del sector bancari francés amb una serena, històrica incomprensió: des de quan hi ha diners… estrangers?

Dimarts. Mitjans Calçotets, aquesta va de calçotets: Marks&Spencer ven un de cada cinc parells de calçotets tipus Y frontal i curts ‘boxers’ que els anglesos compren als carrers majors de les botigues, això és, 32 milions a l’any!  …Oh sí, és cert, disculpeu. A hores d’ara tothom sap que els mercats de valors han tingut una sotragada, l’FTSE 100 va davallar ahir més punts (828,5 durant el que portem de gener) que quan la caiguda de les torres bessones a Nova York, el terrible 9/11. I? La premsa de Londres, en un gest sublim d’estrafolari caràcter anglés, ha tornat boja i ocupa pàgines d’actualitat i comentari amb la queixa d’un dels seus noms més prominents, Jeremy Paxman, temut i odiat presentador de Newsnight en BBC One, que diu que els seus calçotets de Marks&Spencer han perdut qualitat, comoditat, tacte. Sir Stuart Rose, cap executiu de Marks&Spencer ha assegurat que són els únics al país amb un equip de 70 persones per revisar cada calçotet. La competència (Asda, Tesco, Primark) han tramés immediatament parells de calçotets frescos per mister Paxman. La Borsa s’enfonsa, la Borsa tornarà a enfilar-se qualsevol dia –avui ja ha tancat amb un 2,8% a l’alça-, però com tant sovint succeeix, els debats identitaris s’enduen la palma: “M’he queixat”, ha declarat Paxman, “perquè Marks&Spencer és una marca representativa de la Gran Bretanya, i vull que facen les coses ben fetes.” Ben dit.

Dimecres. Parlament Arraps i blaus per al de la primera fila, dos ferits greus a cada costat i un mort fora de la sala. La Sessió de Preguntes al Primer Ministre d’aquest dimecres ha deixat al seu darrere, com és habitual, un escampall de víctimes -algunes són evidents, d’altres apareixeran en breus dies-: David Cameron, líder de l’oposició, n’ha rebut de grosses i ha vist com el teló li queia al damunt. Demà haurà de pensar en una altra estratègia. Exigir davant les càmeres dades exactes d’un procés imprevisible, el de la supervivència de Northern Rock, per tal de fer veure que el primer ministre Gordon Brown mareja la perdiu, té cada dia que passa un pitjor efecte ‘boomerang’. Dues causes: el Partit Conservador no disposa de cap Plan B, i el Partit Conservador no gosarà aturar cap de les mesures d’urgència que pose en marxa el govern laborista. Ni la nacionalització, si vingués el cas. Quant als ferits, un d’ells ha sigut el secretari de Treball i Pensions, mister Hain, al qual la premsa li ha tret el drap brut d’una donació privada -uns 150.000 euros- que no va declarar a la comissió pertinent del Parlament; l’altre ferit és el líder liberaldemòcrata, mister Clegg, que no sembla poder fer-se un lloc en la batalla i condemna el tercer partit britànic a passar desapercebut. O més desapercebut encara. Tot açò, amb un Brown pletòric que inclús s’ha permés d’interrogar Cameron: “el líder de l’oposició”, li ha recordat el president de la Cambra dels Comuns, Michael Martin [en la imatge d'aquesta entrada], “no té l’obligació de contestar al primer ministre… és el primer ministre el que ha vingut ací a respondre als membres del Parlament.”

Dilluns. Economia Això que podeu veure en aquesta entrada és el programa de negocis que diàriament ofereix el periòdic The Telegraph en la seua versió electrònica, i que avui ha escalfat l’aigua per la gran ‘matança’ de demà: la reunió general dels accionistes del Northern Rock! Hi haurà finalment una oferta en ferm des dels sectors financers privats, que durant els darrers dos mesos han fet molt de soroll però s’han guardat les nous?, preferirà el govern laborista de nacionalitzar el petit banc (d’una vegada)?, què passarà amb els 70.000 milions d’euros dels ‘taxpayers’ -els contribuents, entre els quals estic jo també, per cert- que el sostenen amb treballs i fatigues damunt l’abisme que s’ha obert al budells del capital? Els periodistes del Telegraph diuen que Gordon Brown el nacionalitzarà. Els del Guardian i el Times, també. Però si demà saltés la llebre, la premsa britànica tornaria boja de contenta. El Financial Times ha pujat el preu del periòdic i tot, a l’espera d’una riuada de més lectors i lectores que han d’acudir apressats per la necessitat d’entendre on poden acabar les seues inversions. I els nostres estalvis… 

Dilluns. Economia Xifres, percentatges, valors, tipus d’interés… en 2008, és molt probable que les notícies del Regne Unit les trobeu a la secció de negocis del vostre diari. O a la secció de món, és clar. Però, hi farà gaire diferència? Com a mostra, prengueu la meua crònica sobre la situació a què el primer ministre Gordon Brown fa front en el nou any que comença, publicada aquest mateix dilluns a l’Avui.

Per això, perquè la informació econòmica tindrà encara més relleu enguany –fet que confirma, d’altra banda, la tendència dels lectors i lectores de premsa, que de manera creixent us interesseu pel titular salmó-, m’he permés el petit atreviment d’incloure ací un bocinet d’una conversa privada mantinguda el passat cap de setmana. Crec que em disculparà el company freelance Phil Thane -periodista especialitzat i col.laborador del Times- si compartesc amb les lectores i lectors d’aquest blog les seues paraules. Avisats estem!: “…escric sobre energia, petroli i comerç, i les grans companyies multinacionals són totes iguals. Viatge a Holanda, als Estats Units, torne a Londres seguint la notícia, i bàsicament, el que pretenen les grans empreses és controlar els periodistes, volen que els editors publiquen els seus comunicats al peu de la lletra i viuen amb terror que descobrim dades que no han aprovat abans. Quan treballe, vull parlar d’informació real, no d’escenes de relacions públiques amb fotografies d’executius estrangers que estrenyen la mà d’algun polític. Si pogués parlar amb algun inversor gros que em digués una veritat, l’emoció em faria tremolar de cap a peus…”

Dilluns. Economia En aquests instants el chancellor d’Economia, Alistair Darling, engega a parlar en la sessió especial a la Cambra dels Comuns per tractar les conseqüències d’haver perdut un parell de cds amb detalls bancaris de prop de dos milions de famílies. I doncs?; bé, fins i tot alguns membres de l’oposició -raonablement- han reconegut que els accidents passen… d’acord, les dades no estaven ni tan sols codificades, però fins avui, amb la informació a la mà, el més probable és que els cds estiguen en alguna pila de fem.