Freelancing Londres
Fent periodisme a la ciutat-mónArxiu percrisi
Com Tom Wolf ho contaria?
Dilluns. Economia Encara no, encara no, guaita, però tot arribarà, i què llarg que es fa esperar –que diria la Bonet- quan cobreixes la plaga de la crisi del crèdit per dues revistes i un periòdic. La banca Lloyds TSB ha anunciat avui que ‘només’ ha perdut 200 milions de lliures esterlines (uns 300 milions d’euros), i tot Londres se n’alegra. Perquè els diners reals, els de les nostres butxaques, viuen sota l’amenaça certa que si les altes finances se’n queixen, tard o d’hora ens n’haurem de ressentir nosaltres també: les hipoteques seran més cares d’aconseguir, més difícil per la petita i mitjana empresa de demanar suport financer, a banda d’altres pedregades. Per als lectors de la revista Consejeros, de Madrid, aquest mes els explique que la confederació de firmes de capital de risc a la City de Londres s’ha marcat l’obligació de publicar quins fons d’especulació hi ha al seu darrere, de forma que siga més senzill veure els problemes venir gràcies a una major transparència. Com que la City és el primer centre financer del vell continent –i també del nou-, haurien de ser bones notícies.
Lloyds té productes d’aquests, d’especulació i risc. Jo hi tinc només el meu compte corrent; l’any passat vaig traslladar el meu humilíssim fons d’inversió a una entitat més petita que oferia més profit, per casualitat, no perquè preveiés res, pobre de mi. I, en qualsevol cas, no em veureu sortir amb les orelles cremant de cap conferència de premsa sobre diners de risc, com li ha ocorregut al redactor del Financial Times, Alex Barker, que aquesta setmana va haver de retirar la seua oferta de compra sobre algunes propietats, com explica en el seu blog. Sóc un fervent admirador del ‘nou periodisme’ de Tom Wolf, el que demana sortir de l’oficina i involucrar-se en la notícia, però no fins a aquest punt!
El cilici de Northern Rock
Dilluns. Economia Crisi, quina crisi? Durant setmanes, la City no havia fet gaire cas. Tanmateix, s’hi ha anat escalfant l’ambient que la fallida de Northern Rock ha generat entre els titulars d’ingenus comptes corrents d’estalvis o productes d’inversió per llars amb sous inferiors a les 60.000 lliures anuals… que som la immensa majoria al Regne Unit. L’ull obert i el sumari a l’aguait, Javier Arce i jo hem esperat amb una certa inquietud aquest moment –Javier Arce és el director de la revista Consejeros, de Madrid, especialitzada en Borsa i corporacions. Així, en l’edició de desembre, he publicat el reportatge ‘Disciplina inglesa para el capital de riesgo’ sobre l’anunci de la British Venture Capital Association (BVCA) que les firmes conegudes com companyies ‘private equity’ i de fons d’especulació s’imposaran a si mateixos un codi de conducta. Per què? Per evitar, a veure com podríem dir-ho, bé, doncs, per evitar que es tornen carabassa amb les combinacions de xifres i acaben enfonsant-nos a tots plegats.
La qüestió, per la gent que viu i treballa a la capital de les finances –mundials!- i per la resta d’ànimes que vivim a Londres, és: faran tard amb aquest miracle de sant Vicent teatral, o podran aturar el càstig que el poble pla –que deia sant Vicent- reclama? Quan fa uns dies vaig entrevistar el diputat conservador John Redwood, vaig demanar-li que m’ajudés a comprendre això de la crisi. Redwood va ser mà dreta –és clar- de Margaret Thatcher en l’era de les privatitzacions. I la sap llarga. Redwood em va dir que les institucions bancàries britàniques eren conscients que els diners de les ‘hipoteques brossa’ era perillós; per això el van vestir amb tantes capes d’altres portfolis de diners que ara ja no saben ben bé ni on estan, ni quant han perdut. Cal mà dura amb la City? Potser, però les empreses amb finançament de risc donen feina a vora tres millions de treballadors. Què farà el primer ministre Gordon Brown? Qualsevol cosa menys augmentar els impostos als jocs malabars financers -en efecte, ara paguen menys que els mestres. Per cert, segons Teachers TV, un canal de televisió per l’ensenyament, la primera frase que les xiquetes i xiquets anglesos aprenen fa “it’s not fair!” (no és just!) Angelets.
