Divendres. Cultura “M’admira la cultura de l’energia eòlica a Espanya”, em diu des de Madrid l’editor d’economia internacional del Daily Telegraph, Ambrose Evans-Pritchard, que aquesta setmana n’ha fet el punt d’observació d’un continent en crisi -en termes financers. No és cap secret que Evans-Pritchard s’hi ha trobat amb Wulf Bernotat, d’E.on, un dels lectors que ben probablement haurà gaudit a pleret amb els seus articles sobre l’extraordinària capacitat dels generadors espanyols per produir electricitat, això és, un 5% superior a la de les centrals nuclears… a inicis de la primavera, davant el Cantàbric i lluny encara de l’estació turística, li caldria haver afegit. Però, fins i tot mentre li assenyale que errors en la planificació i l’absència de normativa provoca desastres ecològics com el de les comarques centrals valencianes -on almenys 177 aus d’espècies protegides van morir als molins en 2007-, no puc evitar d’admetre que la ‘tèbia’ sensibilitat mediambiental d’Evans-Pritchard també és raonable.

Tothom ben informat a Europa és conscient que la dependència de proveïdors russos ens fa vulnerables. Haurem encara de forçar -un altre cop- l’ús ‘industrial’ del paisatge?, haurem de girar cua i dir ‘nuclears sí, gràcies’..? Aquells que coneixen Gazprom, ens hi encoratgen. I asseguren que no tenim gaire marge de maniobra.

Dilluns. Economia A aquestes alçades, no teniu excusa. N’heu sentit la notícia, segur. Quatre mil nou-cents milions d’euros cremats en traca de valors en borsa, c****s: doncs Jean-Pierre Mustier encara confia que la Société Générale pot sobreviure, i ha sorprés tant el Daily Telegraph amb aquesta declaració que al diari conservador més venut de la premsa nacional han obert la portada de les pàgines de Business exactament així, amb aquest titular -“El cap de la Sociéte Générale diu que el banc pot sobreviure”. Òbviament, els de Jeff Randall -sibil.la econòmica del Telegraph- pensen d’una altra manera. La qual cosa no és estranya, després que el president Sarkozy haja ocupat bona part del cap de setmana fent saber a la City britànica que impediria de totes-totes que la Société caiga en mans del capital estranger. Ací a Londres, tothom observa la fressa i el nerviosisme del sector bancari francés amb una serena, històrica incomprensió: des de quan hi ha diners… estrangers?

Cap de Setmana “I tu et penses que tens problemes? A mi m’han donat el nom de Harriet Harman!”: sense dubte, una conversa poc usual entre dos ossets de peluix, a menys que siguen britànics. Les notícies d’aquest cap de setmana les protagonitzen ells, de fet -i el dibuixant Matt així ho ha reconegut en la vinyeta del Daily Telegraph de dissabte. D’un costat, hi ha l’embolic de la dissortada professora Gibbons a Sudan, la trobada impossible entre el ruralisme religiós i la innocència dels petits alumnes que trien democràticament un nom per a un joguet mentre aprenen anglés -la llengua és la cosa, com deia Fuster. De l’altre, la vicelíder del Partit Laborista, una blairista consumada amb un historial de relacions finaceres privades en què apareix ni més ni menys que el propi Berlusconi!

Tanmateix, per la crònica que els lectors i lectores podran trobar a El Temps dilluns, he decidit no fer-ne esment de cap de les dues juguesques. La sort d’escriure per un setmanari és no haver d’ensumar-li el pet a la polèmica de torn, de manera que, malgrat que puga fer alçar la cella del descregut ‘ciutadà del món’, explique la discussió oberta a la Cambra dels Comuns sobre si incloure o no el rabent drac vermell gal.lés en la bandera del Regne Unit, on sembla que només hi ha símbols d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord. El resultat és una Union Jack clarament de l’última etapa Kandinsky, una meravella de trencaclosques de colors i formes geomètriques on no serà gens difícil d’afegir allò que els bons gal.lesos tinguen a bé demanar. Aquest debat diu molt sobre quina mena de gent són els britànics, respecte a bona part de la resta (vosté i jo, també, em sap greu dir-li-ho): mentre en gairebé qualsevol altre racó del planeta hi hauria amenaces de fuetades i condemnes per retocar la punyetera bandera, a Westminster parlen de combinació de colors. Com va dir el diputat conservador Jackson, els que exigeixen canvis tan a la lleugera en la bandera nacional “són uns estrafolaris.” I…? Que no ho hauríem de ser tots? -soborns a banda, que diners, de tort fan veritat, ja ho cantava Timoneda.