Freelancing Londres
Fent periodisme a la ciutat-mónArxiu perDavid Cameron
Teules i rocs
Dimecres. Parlament “I aquest primer ministre pensa que les decisions s’han de prendre dins d’aquesta cambra, no damunt la seua teulada”… la frase de la sessió de dimecres, de Gordon Brown, possiblement, no passarà al registre -el Hansard- parlamentari amb pes de valor històric per les generacions futures, però seria revelador conéixer quants altres primers ministres han fet una declaració semblant mai abans. Els corresponsals estrangers, no tant com els del propi país, hem d’agrair la col.laboració dels activistes contra l’expansió de l’aeroport de Heathrow per portar una nota de color al debat setmanal que, a parer del líder conservador David Cameron, “siguem francs, no molta gent segueix i dels que ho fan, encara menys en surten amb un sentiment de satisfacció.” Aquesta només ha sigut una de les diverses puntualitzacions desorientades d’un aspirant a primer ministre que avui ha punxat a dintre de la sala -ha segut en dues ocasions exasperat i impotent en no poder fer front a la claca laborista-, i a fora -fa pocs dies va dir que el programa de viatges per estudiants als camps de concentració era un ‘gest de cara a la galeria’. A sobre, Cameron s’ha entestat a reclamar debats televisats -i la sessió de Qüestions al Primer Ministre de cada dimecres, què és?- en època electoral -que al Regne Unit no serà fins d’ací un any o més-, en una cursa cega cap a l’atzucac més pròxim. L’ha trobat aviat, cal dir: als 10 minuts escassos ja no ha tornat a obrir la boca. Alguns diputats tories deuen haver sospirat alleujats.
La mitja hora de Qüestions… però, ha obert de bell nou amb el tema de la nacionalització de Northern Rock i la reafirmació dels laboristes que la crisi creditícia està sota control. Ací en parlen, públicament i transparent, de la situació de les finances de l’illa, al contrari del secretisme de les autoritats espanyoles que El Temps i l’Avui hem decidit aixecar aquesta setmana. Al Catalunya Matí de Catalunya Ràdio han explicat precisament avui breument [minut 26] la portada del meu reportatge per El Temps. L’hora del desgel informatiu ha arribat.
Florentins a Westminster
Dimecres. Parlament Lluís Miquel va cantar-la a la porta de l’Ajuntament de València, en temps d’entre-guerres i sense previ avís, i si la recordeu és que sou prou més vells que jo: la cançó d’“els florentins”. La pretesa burgesia de funcionaris de la política valenciana donava per això, llavors -almenys, a parer de Lluís Miquel; l’altra versió, més agra, era la d’Ovidi, que sabia que ‘els florentins’ sempre tenen una fera a la gàbia per cada circumstància. Si Derek Conway sabés català, ploraria en escoltar la lletra i es reconeixeria, com diria el poeta de Burjassot, per ser “un més, un entre tants”… florentí [en el vídeo d'aquesta entrada, podreu escoltar com de serenament admet les seues culpes]. Però aquest florentí deixarà de ser-ho, no tornarà a la Cambra dels Comuns tot i que per la força. David Cameron l’ha supés avui del partit. El diputat Conway fa anys que desviava diners públics cap als seus fills i dóna sota pretext que treballaven en el seu secretariat. Al voltant dels 60.000 euros a l’any per Colette, l’esposa amant, i entre 1.500 i 3.000 euros al mes pels xicots, Henry i Frederick, estudiants a Cambridge i Newcastle respectivament. “Això de la societat sense classes no existirà mai”, havia confessat a la BBC Henry, que és periodista i escriu sobre moda. I això de la societat sense polítics florentins, ni en somnis.
Els florentins valencians, si més no i si no han canviat molt des que me’n vinguí a viure a Londres, tenien més gràcia a l’hora de muntar-se les festes. Cal dir-ho tot, sí. Especialment recorde una -a la qual no em va convidar ningú-, pagada per un expresident del València Futbol Club sota el lema ‘Nit mora’; calia anar disfressat a una de les barraques més enormes de l’Horta, que havia estat reconvertida i envoltada de tendals per l’ocasió. La darrera festa de Henry Conway a un dels clubs privats de Chelsea va ser al novembre i el lema, o com vulgueu dir-li, va ser ‘Que us follen, sóc ric’… La premsa de Londres és una maquinària gegantesca difícil d’aturar quan ensuma els beneficis -com qualsevol de les grans indústries angleses, d’altra banda. Portada rere portada, durant aquestes setmanes vinents la vida dels Conway serà disseccionada amb l’excusa de l’autòpsia informativa. I els contribuents -un, dos, tres, còrrega la bóta, còrrega la bóta- riurem una mica, que per a variar, aquesta vegada la sang no és nostra.
La fatiga dels diners
Dimecres. Parlament Arraps i blaus per al de la primera fila, dos ferits greus a cada costat i un mort fora de la sala. La Sessió de Preguntes al Primer Ministre d’aquest dimecres ha deixat al seu darrere, com és habitual, un escampall de víctimes -algunes són evidents, d’altres apareixeran en breus dies-: David Cameron, líder de l’oposició, n’ha rebut de grosses i ha vist com el teló li queia al damunt. Demà haurà de pensar en una altra estratègia. Exigir davant les càmeres dades exactes d’un procés imprevisible, el de la supervivència de Northern Rock, per tal de fer veure que el primer ministre Gordon Brown mareja la perdiu, té cada dia que passa un pitjor efecte ‘boomerang’. Dues causes: el Partit Conservador no disposa de cap Plan B, i el Partit Conservador no gosarà aturar cap de les mesures d’urgència que pose en marxa el govern laborista. Ni la nacionalització, si vingués el cas. Quant als ferits, un d’ells ha sigut el secretari de Treball i Pensions, mister Hain, al qual la premsa li ha tret el drap brut d’una donació privada -uns 150.000 euros- que no va declarar a la comissió pertinent del Parlament; l’altre ferit és el líder liberaldemòcrata, mister Clegg, que no sembla poder fer-se un lloc en la batalla i condemna el tercer partit britànic a passar desapercebut. O més desapercebut encara. Tot açò, amb un Brown pletòric que inclús s’ha permés d’interrogar Cameron: “el líder de l’oposició”, li ha recordat el president de la Cambra dels Comuns, Michael Martin [en la imatge d'aquesta entrada], “no té l’obligació de contestar al primer ministre… és el primer ministre el que ha vingut ací a respondre als membres del Parlament.”
L’economia, doncs, s’ha fet amb el protagonisme de la política del Regne Unit en 2008. Els lectors i lectores d’El Boletín d’aquesta setmana, núm. 371, trobareu un reportatge meu a dues pàgines on precisament done compte de l’arribada de la crisi bancària a l’illa i a la resta d’Europa. L’alarma ha portat l’estat de les finances a la taula del govern, però aquest fenomen també té una altra cara, que molts corresponsals estrangers han perdut de vista: aquest govern, al seu torn, ha decidit seure a la taula dels diners i prendre decisions. Diguem-li ’socialisme per extenuació’. Dels capitalistes, és clar.
