Freelancing Londres

Fent periodisme a la ciutat-món

Arxiu perEl Temps

Contra l’art de (fer) callar

portada.jpg

Dimarts. Mitjans  La fèrria grapa de l’Asociación Española de la Banca i el seu entorn parlamentari -a un costat i l’altre de la cambra- han sigut els que han transformat en una exclusiva càndida, però exclusiva nogensmenys, el reportatge que publique aquesta setmana a l’edició 1.237 d’El Temps, alguns extractes del qual heu pogut trobar aquest dimarts al diari Avui. El silenci a què les pressions de financers i polítics han sotmés la immensa majoria dels mitjans de l’Estat espanyol és grotesc i calia rompre’l: com instintivament assenyala un dels lectors de l’Avui en el seu comentari a la meua peça, “no és creïble que la crisi afecte tothom excepte l’eterna ‘reserva d’Occident’…” Després de dues setmanes llargues de treball, a la premsa catalana si més no hem trencat el foc. Tenim -mercés a uns quants periodistes anglesos- els informes de les agències d’anàlisi de deute i auditores econòmiques més eficients d’Europa, i el públic té el dret de conéixer-los. La portada d’El Temps d’aquesta setmana no pot ser més explícita.

La pregunta que avui em faig, ara que la informació lliure us espera als quioscs, és per què el sector empresarial, per què la industria de base calla. La sobreexplotació del boom immobiliari, la desviació massiva de fons de capital cap als jocs especulatius de l’habitatge de tota mena, una vegada i una altra, no només ha desequilibrat greument els balanços de l’economia general -David Owen, un dels experts del banc alemany Dresdner Kleinwort, diu que la situació espanyola “és inusual entre els països desenvolupats”-, sinó que ha afeblit fins a l’extenuació aquestes firmes petites i mitjanes a les quals en pocs mesos se’ls exigirà esforços de contenció de costos, personal, augment de la producció, foment del consum…

La Borsa de les vanitats

Dilluns. Economia A aquestes alçades, no teniu excusa. N’heu sentit la notícia, segur. Quatre mil nou-cents milions d’euros cremats en traca de valors en borsa, c****s: doncs Jean-Pierre Mustier encara confia que la Société Générale pot sobreviure, i ha sorprés tant el Daily Telegraph amb aquesta declaració que al diari conservador més venut de la premsa nacional han obert la portada de les pàgines de Business exactament així, amb aquest titular -“El cap de la Sociéte Générale diu que el banc pot sobreviure”. Òbviament, els de Jeff Randall -sibil.la econòmica del Telegraph- pensen d’una altra manera. La qual cosa no és estranya, després que el president Sarkozy haja ocupat bona part del cap de setmana fent saber a la City britànica que impediria de totes-totes que la Société caiga en mans del capital estranger. Ací a Londres, tothom observa la fressa i el nerviosisme del sector bancari francés amb una serena, històrica incomprensió: des de quan hi ha diners… estrangers?

Els mercats emergents no tenen el tamany necessari per aturar aquesta crisi”, ha assegurat el director editorial de la Unitat d’Intel.ligència de la revista The Economist, Robin Bew, en una coneguda web 0.2 per periodistes financers i financers. Tanmateix, fins i tot Bew està d’acord en què els corrents de moneda que naixen a l’Índia, la Xina, i les anomenades ’sovereign funds’ de l’Orient Mitjà són l’únic flotador a la vista. En la meua crònica per l’edició d’El Temps d’aquesta setmana, núm. 1.233, parle de l’enfrontament entre el govern del Regne Unit i l’actual president de Kenya, que Gordon Brown ha decidit no reconéixer com a legítim. Malauradament, és l’única acció presa en el moment que escric aquesta entrada. Enrere han quedat les promeses del 2007, britàniques però també nordamericanes, d’empentar la revitalització de la democràcia i l’economia africana. Kenya s’enfonsa en un bassal de sang, fruit de la corrupció. La resta del continent no dóna gaire esperances, tampoc. I en aquests moments de crisi, ja ho veieu, ho pagarem tothom, els del sud com els del nord.

Moneders i canuts

143063120_7b0395c452_m1.jpg

Dijous. Societat Hauríem de dedicar-li tanta atenció a aquest substantiu abstracte, lleig i boirós, que és la ‘recessió’? A qui li importa si la parauleta acaba essent o no una descripció vàlida de l’any que encara tenim per davant?” L’antic editor de la secció d’Economia del Times de Londres, Anatole Kaletsky, ha fet avui un estranyíssim exercici d’optimisme en les pàgines d’opinió… l’impacte públic que els mitjans causem en l’intent de traure tot el suc possible als docudrames de la crisi dels mercats financers és, no cal dir, negatiu. A la teulada dels sociòlegs cau la responsabilitat d’explicar-ne les motivacions, però des d’aquesta banda dels diaris, molt em dol dir-vos que sou -lectors i lectores- morbosos. I sàdics? També, també. Els desastres venen premsa. La qual cosa no és excusa perquè la qualitat de la informació se’n ressenta. Kaletsky juga a les dues bandes en el seu article; d’un costat, demana moderació abans que els periodistes ens deixem arrastrar per la riuada, però després agarra i diu: “Permeteu-me donar-vos la millor resposta que puc a això de la recessió. Ningú no sap si passarà. Si passa, això sí, els britànics patirem més que cap altre.” Au, i ara tranquilitat, xiquets. Això no són maneres, home.

En El Temps d’aquesta setmana, núm. 1.230, podreu llegir la crònica que hem confegit entre els corresponsals Gemma C. Serra (a Berlín), Míriam Díez (a Roma), l’Octavi Martí (a París) i jo mateix, a Londres, sobre l’estat en què es troben les butxaques europees en 2008, que és una de les formes més civilitzades de parlar de diners, inflacions i borses. Per a la meua dissort, Londres té la cistella de la compra més cara del continent i París, el millor sentit de l’humor: “Val mes viure al centre”, aconsella en Martí quant a la qüestió de la vivenda, “si potser al costat del Sena i amb una bona vista de la Torre Eiffel.” Mon dieu!

Els bons costums

Dimarts. Mitjans Gran error. Els barcelonins sempre han parpallejat dos colps seguits davant la deriva valenciana tradicional a parlar de les relacions íntimes, privades (?), tant entre el poble pla com dels més il.lustres o poderosos. Bé, és hora que n’aprenguen: com es pensen, sinó, que la classe periodística britànica ha entés el recent nomenament d’un nou director per al mític i universal Times, James Harding, que tan sols té 34 anys? Per supost que Harding parla xinés! Rupert Murdoch, amo del Times, Sun, News of the World, Sunday Times i Sky News –tot això només al Regne Unit-, està fascinat per la Xina, completament seduït… la senyora Murdoch, Wendy Deng, hi té molt a veure, és clar. Ah, per cert, Robert Thomson, el recent nou director del Wall Street Journal, que citizen Murdoch va comprar el passat agost, també parla xinés. I no, no és habitual. Quines seran les conseqüències d’aquesta inusitada aproximació entre la cultura xinesa i la direcció dels principals diaris en llengua anglesa?; el temps dirà.

I parlant d’El Temps, aquesta setmana, edició 1.226, els lectors i lectores trobaran en les pàgines d’economia un reportatge en el qual he estat treballant un parell de llargs mesos, i per al qual he comptat amb l’ajuda del departament de Money del Guardian: “dimissions en massa de l’executiva, multes de més de 116 milions d’euros i l’amenaça que l’Autoritat Civil britànica trenque el monopoli de l’operador aeroportuari BAA; què ha passat perquè la gran operació de Ferrovial a Londres tinga avui tants enemics?” Una de les inversions espanyoles de majors dimensions a l’estranger corre perill, però, curiosament, he de fer-vos la confidència que alguns mitjans no s’han atrevit a publicar-ho -als freelance, encara ens queda El Temps, deo gratias. De nou, les relacions íntimes d’alguns mitjans amb Ferrovial ajudarien molt a comprendre…