Freelancing Londres
Fent periodisme a la ciutat-mónArxiu perFinancial Times
Tenim fam!
Divendres. Cultura “Estimat Book Doctor: el meu nuvi i jo hem estat barallant-nos i, tot i que no vull trencar-hi palletes, les nostres discussions han esdevingut pa de cada dia per al nostre petit i ofegant cercle social. Odie la idea que tothom parle de mi, i comence a creure que fos molt millor dir bon vent i barca nova.” En l’amor con en la guerra, volem consell: són assumptes de vida o mort. Per això no hi ha res d’extraordinari en què el Financial Times publique una secció anomenada Book Doctor –“els llibres no omplen una vida, però una vida sense llibres no paga la pena”, Fuster dixit-, ni és xocant que A.S., veí o veïna de Durham (nord d’Anglaterra), busque opinions d’altri que reasseguren la seua dràstica decisió. Menys sorprenent encara és que el redactor d’un diari sobri i rigorós com pocs li conteste a A.S. que hauria de llegir ‘L’edat de la Innocència’, de la incommensurable Edith Wharton, l’admiració per la qual compartesc amb l’escriptor –aquest és de casa- Toni Cucarella, un altre incommensurable, alguns dels relats curts del qual són igualment de gran ajuda en aquests afers.
En l’edició de la London Review of Books d’aquesta setmana, Daniel Soar explica en un article dels que trobem a faltar en la premsa del nostre país –vull dir un article optimista- que la indústria del llibre al Regne Unit fa 2.800 milions de lliures esterlines a l’any. Això són, deixeu-me agafar la calculadora… uns 3.860 milions d’euros. En surten 115.000 títols nous anualment, gairebé els mateixos que als Estats Units, que és un mercat tres vegades major. La indústria britànica del pa, diu Soar, en fa 2.900 milions de lliures, i la comparació pa-llibres és simplement deliciosa. “Pren força”, escriu el Book Doctor, “i ignora els tafaners, o pots acabar com Mr Archer”, que és el protagonista de l’Edat de la Innocència. Absolutament cert, ja ens cal menjar bon pa, ja.
L’olor de la carn torrada
Dilluns. Economia Això que podeu veure en aquesta entrada és el programa de negocis que diàriament ofereix el periòdic The Telegraph en la seua versió electrònica, i que avui ha escalfat l’aigua per la gran ‘matança’ de demà: la reunió general dels accionistes del Northern Rock! Hi haurà finalment una oferta en ferm des dels sectors financers privats, que durant els darrers dos mesos han fet molt de soroll però s’han guardat les nous?, preferirà el govern laborista de nacionalitzar el petit banc (d’una vegada)?, què passarà amb els 70.000 milions d’euros dels ‘taxpayers’ -els contribuents, entre els quals estic jo també, per cert- que el sostenen amb treballs i fatigues damunt l’abisme que s’ha obert al budells del capital? Els periodistes del Telegraph diuen que Gordon Brown el nacionalitzarà. Els del Guardian i el Times, també. Però si demà saltés la llebre, la premsa britànica tornaria boja de contenta. El Financial Times ha pujat el preu del periòdic i tot, a l’espera d’una riuada de més lectors i lectores que han d’acudir apressats per la necessitat d’entendre on poden acabar les seues inversions. I els nostres estalvis…
Si Hisenda agafa el control de Northern Rock, alguns diputats conservadors no tindran prou amb tot el te de l’illa per calmar-se. Els lectors i lectores de l’Avui ja saben de qui parle, perquè aquest dilluns hi he publicat una entrevista amb John Redwood, exconseller de Margaret Thatcher i martell incansable de les masses laboristes. Redwood, ja abans dels Nadals, em va explicar que calia baixar els tipus d’interés i el valor de la lliura esterlina i, precisament, és això el que el primer ministre Gordon Brown i el seu ‘chancellor’ d’Economia proven de fer. Aleshores, per què el Financial Times aprofita per fer ‘drama‘ de la situació, com si l’acostament entre la lliura i l’euro fos l’evidència que la inflació del país s’ha descontrolat? Si aquesta és la pretesa ’seriositat informativa’ amb què volen batre el Wall Street Journal de Rupert Murdoch, bona nit, gresol.
Bell i brut, el meu barri
Cap de Setmana Andrew Hussey –autor d’una ‘Secret History’ de París, Penguin Books- narra avui amb elegància la naturalesa borda i inútil dels Carmes i els Cabanyals que floreixen, escaroten tothom i són assolats de generació en generació a les nostres estimades ciutats europees. I ho fa amb una delicadesa inesperada en les pàgines del Financial Times. O més aviat, amb la rara generositat de l’alta burgesia. Si hi ha un tret que distingesca aquesta classe social, deu de ser la memòria. La burgesia no oblida mai: glòria a les ciutats que tenen uns burgesos educats, perquè aquests no sempre tenen por. I no arrassaran tot indret d’on surta un filet rebel de fum. Així que Hussey, ens relata la imatge popular encara que falsa amb què la burgesia i els artistes cortesans han pintat la misèria del barri de Les Halles, al cor de París, i com les classes mitjanes i treballadores n’han acabat essent les víctimes i votant finalment algun polític “que faça el major dels esforços per ‘netejar’ [de drogues, violència de carrer, parasitisme...] la zona, amb la ironia que no pertany a la dreta de Sarkozy sinó que prové de l’esquerra política: l’alcalde socialista Bertrand Delanoë…”
A quatres hores i mitja -i uns 150 euros- en tren des de Londres, com sabeu, des d’aquest cap de setmana hi ha la Capital de la Cultura 2008, la ciutat de Liverpool, amb un extens programa d’amenitats. El Ringo dels Beatles ha inaugurat l’esdeveniment. Quan el periodista de la BBC li ha demanat la raó per la qual s’hi havia avingut a participar, Ringo ha llançat una mirada a l’horitzó i ha exclamat: “Home, tot açò és fantàstic… quan jo era un xiquet ens feia por haver de passar per aquesta part de la ciutat i avui, ja ho veieu, no hi pot caber més gent!” En les pàgines del Guardian, mentrestant, els columnistes asseguren que aquesta mena de celebracions mai no aporten res culturalment significatiu. Doncs mira, no-res tampoc.
Com Tom Wolf ho contaria?
Dilluns. Economia Encara no, encara no, guaita, però tot arribarà, i què llarg que es fa esperar –que diria la Bonet- quan cobreixes la plaga de la crisi del crèdit per dues revistes i un periòdic. La banca Lloyds TSB ha anunciat avui que ‘només’ ha perdut 200 milions de lliures esterlines (uns 300 milions d’euros), i tot Londres se n’alegra. Perquè els diners reals, els de les nostres butxaques, viuen sota l’amenaça certa que si les altes finances se’n queixen, tard o d’hora ens n’haurem de ressentir nosaltres també: les hipoteques seran més cares d’aconseguir, més difícil per la petita i mitjana empresa de demanar suport financer, a banda d’altres pedregades. Per als lectors de la revista Consejeros, de Madrid, aquest mes els explique que la confederació de firmes de capital de risc a la City de Londres s’ha marcat l’obligació de publicar quins fons d’especulació hi ha al seu darrere, de forma que siga més senzill veure els problemes venir gràcies a una major transparència. Com que la City és el primer centre financer del vell continent –i també del nou-, haurien de ser bones notícies.
Lloyds té productes d’aquests, d’especulació i risc. Jo hi tinc només el meu compte corrent; l’any passat vaig traslladar el meu humilíssim fons d’inversió a una entitat més petita que oferia més profit, per casualitat, no perquè preveiés res, pobre de mi. I, en qualsevol cas, no em veureu sortir amb les orelles cremant de cap conferència de premsa sobre diners de risc, com li ha ocorregut al redactor del Financial Times, Alex Barker, que aquesta setmana va haver de retirar la seua oferta de compra sobre algunes propietats, com explica en el seu blog. Sóc un fervent admirador del ‘nou periodisme’ de Tom Wolf, el que demana sortir de l’oficina i involucrar-se en la notícia, però no fins a aquest punt!
