Dimecres. Parlament “I aquest primer ministre pensa que les decisions s’han de prendre dins d’aquesta cambra, no damunt la seua teulada”… la frase de la sessió de dimecres, de Gordon Brown, possiblement, no passarà al registre -el Hansard- parlamentari amb pes de valor històric per les generacions futures, però seria revelador conéixer quants altres primers ministres han fet una declaració semblant mai abans. Els corresponsals estrangers, no tant com els del propi país, hem d’agrair la col.laboració dels activistes contra l’expansió de l’aeroport de Heathrow per portar una nota de color al debat setmanal que, a parer del líder conservador David Cameron, “siguem francs, no molta gent segueix i dels que ho fan, encara menys en surten amb un sentiment de satisfacció.” Aquesta només ha sigut una de les diverses puntualitzacions desorientades d’un aspirant a primer ministre que avui ha punxat a dintre de la sala -ha segut en dues ocasions exasperat i impotent en no poder fer front a la claca laborista-, i a fora -fa pocs dies va dir que el programa de viatges per estudiants als camps de concentració era un ‘gest de cara a la galeria’. A sobre, Cameron s’ha entestat a reclamar debats televisats -i la sessió de Qüestions al Primer Ministre de cada dimecres, què és?- en època electoral -que al Regne Unit no serà fins d’ací un any o més-, en una cursa cega cap a l’atzucac més pròxim. L’ha trobat aviat, cal dir: als 10 minuts escassos ja no ha tornat a obrir la boca. Alguns diputats tories deuen haver sospirat alleujats.

La mitja hora de Qüestions… però, ha obert de bell nou amb el tema de la nacionalització de Northern Rock i la reafirmació dels laboristes que la crisi creditícia està sota control. Ací en parlen, públicament i transparent, de la situació de les finances de l’illa, al contrari del secretisme de les autoritats espanyoles que El Temps i l’Avui hem decidit aixecar aquesta setmana. Al Catalunya Matí de Catalunya Ràdio han explicat precisament avui breument [minut 26] la portada del meu reportatge per El Temps. L’hora del desgel informatiu ha arribat.

Dimecres. Parlament Era juliol. A tocar d’una filera d’arbres, a l’ombra, en una barrera ja sense sentit al mig d’un vast camp d’herba, territori de ningú, no gaire lluny de casa seua però, els helicòpters dels canals de televisió aixecaven la humitat i una mica de pols amb la força dels seus motors. L’aparició del cos mort del doctor David Kelly –expert en armament i assessor de Downing Street-, ara fa quatre anys, va deixar al descobert la tragèdia darrere de la decisió del govern britànic de col.laborar en la invasió militar a l’Iraq. Avui, mentre el primer ministre Gordon Brown i el líder de l’oposició David Cameron jugaven al pim-pam-pum (crisi-Northern Rock-inflació), el Tribunal de la Informació ha sentenciat el ministeri d’Exteriors a fer públic el primer esboç del dossier sobre les armes de destrucció massiva (WMD, l’acrònim en anglés) que el règim de Saddam potser mai no va tenir. El tribunal ha dit més: l’informe Hutton, que alliberava Tony Blair i el seu equip de cap responsabilitat sobre manipulació de dades o sobre el ‘cas Kelly’, “no és l’última paraula.” La BBC va obtenir dades del propi Kelly per acusar el govern d’haver distorsionat els reports dels serveis secrets i forçar el suport del Parlament per anar a la guerra. Com així va succeir.

Dimecres. Parlament Arraps i blaus per al de la primera fila, dos ferits greus a cada costat i un mort fora de la sala. La Sessió de Preguntes al Primer Ministre d’aquest dimecres ha deixat al seu darrere, com és habitual, un escampall de víctimes -algunes són evidents, d’altres apareixeran en breus dies-: David Cameron, líder de l’oposició, n’ha rebut de grosses i ha vist com el teló li queia al damunt. Demà haurà de pensar en una altra estratègia. Exigir davant les càmeres dades exactes d’un procés imprevisible, el de la supervivència de Northern Rock, per tal de fer veure que el primer ministre Gordon Brown mareja la perdiu, té cada dia que passa un pitjor efecte ‘boomerang’. Dues causes: el Partit Conservador no disposa de cap Plan B, i el Partit Conservador no gosarà aturar cap de les mesures d’urgència que pose en marxa el govern laborista. Ni la nacionalització, si vingués el cas. Quant als ferits, un d’ells ha sigut el secretari de Treball i Pensions, mister Hain, al qual la premsa li ha tret el drap brut d’una donació privada -uns 150.000 euros- que no va declarar a la comissió pertinent del Parlament; l’altre ferit és el líder liberaldemòcrata, mister Clegg, que no sembla poder fer-se un lloc en la batalla i condemna el tercer partit britànic a passar desapercebut. O més desapercebut encara. Tot açò, amb un Brown pletòric que inclús s’ha permés d’interrogar Cameron: “el líder de l’oposició”, li ha recordat el president de la Cambra dels Comuns, Michael Martin [en la imatge d'aquesta entrada], “no té l’obligació de contestar al primer ministre… és el primer ministre el que ha vingut ací a respondre als membres del Parlament.”

Dilluns. Economia Xifres, percentatges, valors, tipus d’interés… en 2008, és molt probable que les notícies del Regne Unit les trobeu a la secció de negocis del vostre diari. O a la secció de món, és clar. Però, hi farà gaire diferència? Com a mostra, prengueu la meua crònica sobre la situació a què el primer ministre Gordon Brown fa front en el nou any que comença, publicada aquest mateix dilluns a l’Avui.

Per això, perquè la informació econòmica tindrà encara més relleu enguany –fet que confirma, d’altra banda, la tendència dels lectors i lectores de premsa, que de manera creixent us interesseu pel titular salmó-, m’he permés el petit atreviment d’incloure ací un bocinet d’una conversa privada mantinguda el passat cap de setmana. Crec que em disculparà el company freelance Phil Thane -periodista especialitzat i col.laborador del Times- si compartesc amb les lectores i lectors d’aquest blog les seues paraules. Avisats estem!: “…escric sobre energia, petroli i comerç, i les grans companyies multinacionals són totes iguals. Viatge a Holanda, als Estats Units, torne a Londres seguint la notícia, i bàsicament, el que pretenen les grans empreses és controlar els periodistes, volen que els editors publiquen els seus comunicats al peu de la lletra i viuen amb terror que descobrim dades que no han aprovat abans. Quan treballe, vull parlar d’informació real, no d’escenes de relacions públiques amb fotografies d’executius estrangers que estrenyen la mà d’algun polític. Si pogués parlar amb algun inversor gros que em digués una veritat, l’emoció em faria tremolar de cap a peus…”

Dimecres. Parlament És difícil de distingir aquests dies si els laboristes odien més que els conservadors Vincent Cable, el portaveu en funcions dels liberaldemòcrates: avui, de bell nou, Cable li ha llevat la plana al líder de l’oposició, David Cameron, al mateix temps que es rifava del primer ministre –“me n’alegre que encara estiga ací, tenint en compte la fresca història de líders ‘assassinats’ en el seu partit”, li ha dit Gordon Brown a Cable; “si és de lideratge que parlem, seria més intel.ligent per part del primer ministre que vigilés les seues pròpies espatlles”, li ha contestat Cable. A banda, Cable ha fet l’única pregunta interessant, sobre el fonamentalisme religiós de les suposadament democràtiques autoritats de Bàssora, mentre Cameron baladronejava amb frases per als diaris populistes, i no sempre amb encert.

Quan vaig parlar amb el director de la confederació de negocis del Regne Unit -per uns reportatges que estava escrivint per El Temps i El Boletín-, Richard Lambert em va fer l’acudit que el primer ministre semblava “un d’aquells enormes tractors soviètics” amb els seus discursos pesats, inacabables i imperturbables. Avui, no m’estranyaria que Lambert haja usat paraules més amables en parlar amb Gordon Brown, perquè la notícia política ha succeït fora de la Cambra dels Comuns –passa sovint-: el govern de Rússia ha exigit que el British Council a Moscou cancele les seues activitats, culturals i econòmiques. Ai, Putin enyora la Guerra Freda.

Dimecres. Parlament La rematada falta d’humor de Gordon Brown ha empentat avui al propi president de la Cambra dels Comuns, Michael Martin, a fer acudits!: “…vull recordar al primer ministre que el líder de l’oposició no és ací per respondre les preguntes del primer ministre, sinó més aviat és al contrari” -la qual cosa, d’altra banda, és significativa de qui ha sigut l’home fort durant la sessió d’aquest migdia. Fa un parell de setmanes, Cruz Sierra, director d’El Boletín, em va encarregar un reportatge a dues pàgines sobre la política econòmica del Partit Conservador i la seua posició actualment al davant en les enquestes. Vaig parlar amb diputats -del nou corrent Cameron i de la ‘reserva’ thatcherista- i amb els contactes més o menys independents que sempre tenen l’amabilitat d’atendre els corresponsals estrangers. La impressió és que els conservadors en mantindran la bona sort mentre l’equip del primer ministre continue cometent errors; per exemple, en el cas de les donacions econòmiques, els conservadors exigeixen la dimissió de la líder del Partit Laborista a Escòcia, Wendy Alexander, per haver acceptat “diners il.legals”. Bé, en realitat parlem de menys de 1.500 euros, i la ‘il.legalitat’ es redueix al fet que el donant viu fora del Regne Unit -en concret, al Canadà. En perspectiva, sona prou inofensiu; tanmateix, tot depén de la ‘perspectiva’ que adopten els electors. La premsa esbomba amb rapidesa qualsevol petit detall, i així crema la polèmica a la mateixa velocitat, també.

Si voleu fer una ullada a com són les sessions al palau de Westminster, us oferesc en aquest blog un vídeo de la darrera “Prime Minister’s Questions Time” de novembre: la Cambra dels Comuns és un pur escàndol, vivíssima, orquestral en termes d’escenificació i música. Les conseqüències d’aquests debats són bastant menys cridaners del que a primer cop d’ull podríem creure. En qualsevol cas, l’agressivitat de l’oposició és símptoma que el laborisme viu un mal moment. En agost, quan el diari Avui em va encarregar una sèrie de tres articles polítics, vaig titular el dedicat al primer ministre amb un expressiu “Big Bang Brown”; aquests temps, no hi ha dubte, han quedat enrere.

Dilluns. Economia Crisi, quina crisi? Durant setmanes, la City no havia fet gaire cas. Tanmateix, s’hi ha anat escalfant l’ambient que la fallida de Northern Rock ha generat entre els titulars d’ingenus comptes corrents d’estalvis o productes d’inversió per llars amb sous inferiors a les 60.000 lliures anuals… que som la immensa majoria al Regne Unit. L’ull obert i el sumari a l’aguait, Javier Arce i jo hem esperat amb una certa inquietud aquest moment –Javier Arce és el director de la revista Consejeros, de Madrid, especialitzada en Borsa i corporacions. Així, en l’edició de desembre, he publicat el reportatge ‘Disciplina inglesa para el capital de riesgo’ sobre l’anunci de la British Venture Capital Association (BVCA) que les firmes conegudes com companyies ‘private equity’ i de fons d’especulació s’imposaran a si mateixos un codi de conducta. Per què?  Per evitar, a veure com podríem dir-ho, bé, doncs, per evitar que es tornen carabassa amb les combinacions de xifres i acaben enfonsant-nos a tots plegats.

La qüestió, per la gent que viu i treballa a la capital de les finances –mundials!- i per la resta d’ànimes que vivim a Londres, és: faran tard amb aquest miracle de sant Vicent teatral, o podran aturar el càstig que el poble pla –que deia sant Vicent- reclama? Quan fa uns dies vaig entrevistar el diputat conservador John Redwood, vaig demanar-li que m’ajudés a comprendre això de la crisi. Redwood va ser mà dreta –és clar- de Margaret Thatcher en l’era de les privatitzacions. I la sap llarga. Redwood em va dir que les institucions bancàries britàniques eren conscients que els diners de les ‘hipoteques brossa’ era perillós; per això el van vestir amb tantes capes d’altres portfolis de diners que ara ja no saben ben bé ni on estan, ni quant han perdut. Cal mà dura amb la City? Potser, però les empreses amb finançament de risc donen feina a vora tres millions de treballadors. Què farà el primer ministre Gordon Brown? Qualsevol cosa menys augmentar els impostos als jocs malabars financers -en efecte, ara paguen menys que els mestres. Per cert, segons Teachers TV, un canal de televisió per l’ensenyament, la primera frase que les xiquetes i xiquets anglesos aprenen fa “it’s not fair!” (no és just!) Angelets.