El paper de la xarxa
Dimarts. Mitjans Les claus per l’èxit són Internet i… diners. El setmanari The Economist ha informat, amb la displicència habitual, que els beneficis del grup han crescut un 25% per a desesperació dels seus competidors Times i Newsweek -perquè l’edició nordamericana de l’Economist supera ja els 700.000 subscriptors, i va en augment. Helen Alexander, la cap executiva, diu que la revista té els lectors “més lleials del mercat”. Aquesta lleialtat, òbviament, no es barata: des de 2001, com vaig publicar en juliol passat a El Temps núm. 1.206 amb motiu del trencament de la barrera del milió de subscripcions, els de l’Economist han obert estupends ‘bureaus’ centrals per les edicions d’Àsia i els Estats Units -a més d’una vintena llarga de corresponsals a l’estranger-, han redissenyat la versió en paper i, fonamentalment, han engegat una de les publicacions ‘online’ més sòlides i professionals de la xarxa. Ara, enmig del desconcert universal de la premsa, The Economist en cull els fruits.
La connexió entre alguns mitjans britànics i l’audiència progressista nordamericana és un fenomen espectacular que data de fa a penes tres o quatre anys. BBC, The Economist i The Guardian gaudeixen ara d’una bossa d’espectadors i lectors inimaginable abans que el govern Bush entrés en la seua fase de decadència -final?-, i la causa n’és la dura grapa republicana que intenta aixafar la independència periodística. La mobilitat del públic, però, hauria estat impossible sense Internet. Si teniu un minut i voleu practicar el vostre ‘listening’, entre els vídeos que us oferesc en aquest blog hi ha Simon Waldmann en conferència ‘News und Journalismus’ a Berlín, dient poc més o menys que sense Internet, The Guardian seria avui un diari gratuït. Els propietaris, editors i directors de la premsa al nostre país, farien bé d’obrir les oïdes. Per favor…
