Dimecres. Parlament Buuuh. Boooh. Baaah. La primera sessió de les Prime Minister’s Questions en 2008 ha sigut un concert de trompetes –més Blow que Byrd (‘blow’ significa ‘bufit’, ‘bird’ significa ‘ocell’ i tots dos són cognoms de compositors anglesos; i sí, pretenia ser un acudit…)  Curiosament, però, entre els centenars de tocs de vent -i percussió- que les fileres de diputats laboristes i conservadors han aixecat avui d’un costat a l’altre de la Cambra dels Comuns, cap no ha destorbat el discurs inaugural del nou líder del tercer partit en el Parlament. Nick Clegg parlava aquesta vesprada pel Partit Liberaldemòcrata, en comptes de Vincent Cable, que havia fet de portaveus fins ara amb frases cèlebres com aquella d’“en aquesta cambra, hem sigut testimonis de la transformació del primer ministre d’Stalin a Mr Bean…” Clegg no ha arriscat cap florilegi i ha exigit ajuts per les famílies que pateixen dificultats per pagar els rebuts del gas, que enguany podria arribar als 1.500 euros anuals.

Dijous. Societat Una de por, avui: a més del meu reportatge sobre les enormes pressions -polítiques i financeres- sota les quals es troba ara la major operació espanyola de compra a l’estranger, això és, l’adquisició en 2006 dels principals aeroports britànics per Ferrovial [vegeu l'entrada 'Dimarts. Mitjans' en aquest blog], els lectors i lectores d’El Temps també trobaran aquesta setmana la meua crònica breu des de Londres. En ella, hi faig referència a una dada que ha passat quasi desapercebuda per altres corresponsals europeus, la de l’augment de malalties i infeccions de transmissió sexual entre els menors, així com dels embarassos. Tan sols han calgut uns pocs anys, en què les escoles de primària i col.legis privats i religiosos -per ‘temor’ a una malentesa corrupció dels alumnes- s’han fet enrere en l’ensenyament sobre sexualitat, perquè la salut sexual dels joves entre 12 i 16 anys d’edat al Regne Unit haja reculat posicions per darrere d’Holanda, Alemanya i França.

Dijous. Societat Serà analista ‘senior’ de l’Institut de Política d’Immigració a Washington, membre de la Comissió per la Igualtat Racial al Regne Unit, també del Centre per la Inclusió Econòmica i Social i, fins i tot -particularment- de la unitat d’estratègies del Gabinet de Downing Street, però a pocs corresponsals ens sorprendria la revelació: Will Somerville és un ‘home de palla’. Els governs laboristes almenys, des de 1997, els fan servir per airejar alguna ’idea’, assenyalar una ’necessitat’ inesperada, provocar un efecte de ’bola de neu’, al remat de la qual el primer ministre surt amb una iniciativa tan encertada que els electors se’n fan creus de tan afortunats com són. En efecte, el seu llibre “Immigration Under Labour” -publicat en setembre- és una bufa d’aire en bona part, com bona part dels seus comentaris en les pàgines del Guardian –diari que adopta una actitud més aristocràtica de mica en mica, com si la seua plaça en l’escena progressista britànica fóra un títol nobiliari; i no, el progrés, com l’amor, es guanya cada dia, i així ho canta Raimon. Somerville i la ministra d’Interior, Jacqui Smith, ens volen fer creure que la restricció anunciada avui per impedir l’entrada al país d’immigrants –no europeus- sense qualificació educativa o professional, està “dissenyada per retornar la confiança en el sistema de control de migracions” britànic. Enganyifes.

La confiança en el sistema de control no pateix, de moment, ni la immigració fa por a la majoria dels ciutadans i ciutadanes de l’illa. Els quals, si de cas s’ho miren amb “escepticisme”, com admet Somerville de tant en tant, perquè posar portes al camp mai no ha sigut una tasca que genere grans dosis de credibilitat. La inquietud de veure el paisatge familiar transformat en pocs anys amb gents diferents en llengua i cultura és certa, però. Ara, l’enduriment de la política d’immigració laborista respon a un sol fet: les properes eleccions depenen del vot de certes circumscripcions marginals de l’Anglaterra més aviat rural i, precisament, amb menys contacte amb la immigració, on la reticència als nouvinguts és irrealment crua. I on l’extrema dreta del BNP assoleix massa suport. Laboristes i conservadors ho passen malament amb el tema. Tanmateix, si no conviden intel.lectuals de veritat al debat, en comptes de Somervilles, l’embolic continuarà. Continuarà.

Dimecres. Parlament La rematada falta d’humor de Gordon Brown ha empentat avui al propi president de la Cambra dels Comuns, Michael Martin, a fer acudits!: “…vull recordar al primer ministre que el líder de l’oposició no és ací per respondre les preguntes del primer ministre, sinó més aviat és al contrari” -la qual cosa, d’altra banda, és significativa de qui ha sigut l’home fort durant la sessió d’aquest migdia. Fa un parell de setmanes, Cruz Sierra, director d’El Boletín, em va encarregar un reportatge a dues pàgines sobre la política econòmica del Partit Conservador i la seua posició actualment al davant en les enquestes. Vaig parlar amb diputats -del nou corrent Cameron i de la ‘reserva’ thatcherista- i amb els contactes més o menys independents que sempre tenen l’amabilitat d’atendre els corresponsals estrangers. La impressió és que els conservadors en mantindran la bona sort mentre l’equip del primer ministre continue cometent errors; per exemple, en el cas de les donacions econòmiques, els conservadors exigeixen la dimissió de la líder del Partit Laborista a Escòcia, Wendy Alexander, per haver acceptat “diners il.legals”. Bé, en realitat parlem de menys de 1.500 euros, i la ‘il.legalitat’ es redueix al fet que el donant viu fora del Regne Unit -en concret, al Canadà. En perspectiva, sona prou inofensiu; tanmateix, tot depén de la ‘perspectiva’ que adopten els electors. La premsa esbomba amb rapidesa qualsevol petit detall, i així crema la polèmica a la mateixa velocitat, també.

Si voleu fer una ullada a com són les sessions al palau de Westminster, us oferesc en aquest blog un vídeo de la darrera “Prime Minister’s Questions Time” de novembre: la Cambra dels Comuns és un pur escàndol, vivíssima, orquestral en termes d’escenificació i música. Les conseqüències d’aquests debats són bastant menys cridaners del que a primer cop d’ull podríem creure. En qualsevol cas, l’agressivitat de l’oposició és símptoma que el laborisme viu un mal moment. En agost, quan el diari Avui em va encarregar una sèrie de tres articles polítics, vaig titular el dedicat al primer ministre amb un expressiu “Big Bang Brown”; aquests temps, no hi ha dubte, han quedat enrere.

Cap de Setmana “I tu et penses que tens problemes? A mi m’han donat el nom de Harriet Harman!”: sense dubte, una conversa poc usual entre dos ossets de peluix, a menys que siguen britànics. Les notícies d’aquest cap de setmana les protagonitzen ells, de fet -i el dibuixant Matt així ho ha reconegut en la vinyeta del Daily Telegraph de dissabte. D’un costat, hi ha l’embolic de la dissortada professora Gibbons a Sudan, la trobada impossible entre el ruralisme religiós i la innocència dels petits alumnes que trien democràticament un nom per a un joguet mentre aprenen anglés -la llengua és la cosa, com deia Fuster. De l’altre, la vicelíder del Partit Laborista, una blairista consumada amb un historial de relacions finaceres privades en què apareix ni més ni menys que el propi Berlusconi!

Tanmateix, per la crònica que els lectors i lectores podran trobar a El Temps dilluns, he decidit no fer-ne esment de cap de les dues juguesques. La sort d’escriure per un setmanari és no haver d’ensumar-li el pet a la polèmica de torn, de manera que, malgrat que puga fer alçar la cella del descregut ‘ciutadà del món’, explique la discussió oberta a la Cambra dels Comuns sobre si incloure o no el rabent drac vermell gal.lés en la bandera del Regne Unit, on sembla que només hi ha símbols d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord. El resultat és una Union Jack clarament de l’última etapa Kandinsky, una meravella de trencaclosques de colors i formes geomètriques on no serà gens difícil d’afegir allò que els bons gal.lesos tinguen a bé demanar. Aquest debat diu molt sobre quina mena de gent són els britànics, respecte a bona part de la resta (vosté i jo, també, em sap greu dir-li-ho): mentre en gairebé qualsevol altre racó del planeta hi hauria amenaces de fuetades i condemnes per retocar la punyetera bandera, a Westminster parlen de combinació de colors. Com va dir el diputat conservador Jackson, els que exigeixen canvis tan a la lleugera en la bandera nacional “són uns estrafolaris.” I…? Que no ho hauríem de ser tots? -soborns a banda, que diners, de tort fan veritat, ja ho cantava Timoneda.