Dijous. Societat “Hauríem de dedicar-li tanta atenció a aquest substantiu abstracte, lleig i boirós, que és la ‘recessió’? A qui li importa si la parauleta acaba essent o no una descripció vàlida de l’any que encara tenim per davant?” L’antic editor de la secció d’Economia del Times de Londres, Anatole Kaletsky, ha fet avui un estranyíssim exercici d’optimisme en les pàgines d’opinió… l’impacte públic que els mitjans causem en l’intent de traure tot el suc possible als docudrames de la crisi dels mercats financers és, no cal dir, negatiu. A la teulada dels sociòlegs cau la responsabilitat d’explicar-ne les motivacions, però des d’aquesta banda dels diaris, molt em dol dir-vos que sou -lectors i lectores- morbosos. I sàdics? També, també. Els desastres venen premsa. La qual cosa no és excusa perquè la qualitat de la informació se’n ressenta. Kaletsky juga a les dues bandes en el seu article; d’un costat, demana moderació abans que els periodistes ens deixem arrastrar per la riuada, però després agarra i diu: “Permeteu-me donar-vos la millor resposta que puc a això de la recessió. Ningú no sap si passarà. Si passa, això sí, els britànics patirem més que cap altre.” Au, i ara tranquilitat, xiquets. Això no són maneres, home.

En El Temps d’aquesta setmana, núm. 1.230, podreu llegir la crònica que hem confegit entre els corresponsals Gemma C. Serra (a Berlín), Míriam Díez (a Roma), l’Octavi Martí (a París) i jo mateix, a Londres, sobre l’estat en què es troben les butxaques europees en 2008, que és una de les formes més civilitzades de parlar de diners, inflacions i borses. Per a la meua dissort, Londres té la cistella de la compra més cara del continent i París, el millor sentit de l’humor: “Val mes viure al centre”, aconsella en Martí quant a la qüestió de la vivenda, “si potser al costat del Sena i amb una bona vista de la Torre Eiffel.” Mon dieu!

Dimarts. Mitjans És suficient haver trobat cinc rebuts manipulats d’entre 25 per desacreditar la investigació de Policy Exchage? Aquesta és la qüestió shakespeariana d’un drama que ha provocat el darrer cara a cara entre la premsa conservadora i la BBC. En efecte, a la redacció del Times de Londres, ningú no va pensar en octubre passat a contrastar les dades. Policy Exchange, presidida per l’exeditor del Daily Telegraph, Charles Moore, va filtrar en diversos mitjans de comunicació documents que aparentment provaven la relació directa entre un nombre esfereïdor de mesquites i el comerç de l’anomenada ‘literatura de l’odi’ -en defensa del terrorisme religiós. Times va publicar un reportatge a dues planes sota els titulars “Lliçons d’odi a les principals mesquites” i “Estudis odiosos” a finals d’aquell mes. Avui, en la pàgina sis, ha demanat disculpes al senyor Abdul Bari, líder de la East London Mosque, tot assenyalant que la llibreria on els informadors encoberts van aconseguir ‘llibres de l’odi’ no hi té cap vinculació. Els columnistes del Guardian diuen que aquesta rectificació és només la primera.

Dimarts. Mitjans Gran error. Els barcelonins sempre han parpallejat dos colps seguits davant la deriva valenciana tradicional a parlar de les relacions íntimes, privades (?), tant entre el poble pla com dels més il.lustres o poderosos. Bé, és hora que n’aprenguen: com es pensen, sinó, que la classe periodística britànica ha entés el recent nomenament d’un nou director per al mític i universal Times, James Harding, que tan sols té 34 anys? Per supost que Harding parla xinés! Rupert Murdoch, amo del Times, Sun, News of the World, Sunday Times i Sky News –tot això només al Regne Unit-, està fascinat per la Xina, completament seduït… la senyora Murdoch, Wendy Deng, hi té molt a veure, és clar. Ah, per cert, Robert Thomson, el recent nou director del Wall Street Journal, que citizen Murdoch va comprar el passat agost, també parla xinés. I no, no és habitual. Quines seran les conseqüències d’aquesta inusitada aproximació entre la cultura xinesa i la direcció dels principals diaris en llengua anglesa?; el temps dirà.

I parlant d’El Temps, aquesta setmana, edició 1.226, els lectors i lectores trobaran en les pàgines d’economia un reportatge en el qual he estat treballant un parell de llargs mesos, i per al qual he comptat amb l’ajuda del departament de Money del Guardian: “dimissions en massa de l’executiva, multes de més de 116 milions d’euros i l’amenaça que l’Autoritat Civil britànica trenque el monopoli de l’operador aeroportuari BAA; què ha passat perquè la gran operació de Ferrovial a Londres tinga avui tants enemics?” Una de les inversions espanyoles de majors dimensions a l’estranger corre perill, però, curiosament, he de fer-vos la confidència que alguns mitjans no s’han atrevit a publicar-ho -als freelance, encara ens queda El Temps, deo gratias. De nou, les relacions íntimes d’alguns mitjans amb Ferrovial ajudarien molt a comprendre…

Cap de Setmana En maig de 2007, Catherine Philp, que era a Bogotà enviada pel Times de Londres, va entrar en la rerabotiga de Miguel Caballero i va rebre un tret. Seria injust que aquest episodi, filmat en un dels vídeocasts més vists de la web Timesonline.co.uk per demostrar la fiabilitat de la roba de protecció personal dissenyada per Caballero, dugués els lectors a creure que parlem d’una periodista frívola. En moltes altres ocasions, a l’Afganistan per exemple, Philp ha estat en rerabotigues bastant més perilloses sense anar vestida amb cap de les caríssimes jaques de fibra super-resistent d’en Caballero. Però en aquesta professió, hem d’admetre-ho, cal ballar-les gairebé totes, inclús quan els intencions són pures com l’aigua d’Andorra.