Dimecres. Parlament Lluís Miquel va cantar-la a la porta de l’Ajuntament de València, en temps d’entre-guerres i sense previ avís, i si la recordeu és que sou prou més vells que jo: la cançó d’“els florentins”. La pretesa burgesia de funcionaris de la política valenciana donava per això, llavors -almenys, a parer de Lluís Miquel; l’altra versió, més agra, era la d’Ovidi, que sabia que ‘els florentins’ sempre tenen una fera a la gàbia per cada circumstància. Si Derek Conway sabés català, ploraria en escoltar la lletra i es reconeixeria, com diria el poeta de Burjassot, per ser “un més, un entre tants”… florentí [en el vídeo d'aquesta entrada, podreu escoltar com de serenament admet les seues culpes]. Però aquest florentí deixarà de ser-ho, no tornarà a la Cambra dels Comuns tot i que per la força. David Cameron l’ha supés avui del partit. El diputat Conway fa anys que desviava diners públics cap als seus fills i dóna sota pretext que treballaven en el seu secretariat. Al voltant dels 60.000 euros a l’any per Colette, l’esposa amant, i entre 1.500 i 3.000 euros al mes pels xicots, Henry i Frederick, estudiants a Cambridge i Newcastle respectivament. “Això de la societat sense classes no existirà mai”, havia confessat a la BBC Henry, que és periodista i escriu sobre moda. I això de la societat sense polítics florentins, ni en somnis.

Els florentins valencians, si més no i si no han canviat molt des que me’n vinguí a viure a Londres, tenien més gràcia a l’hora de muntar-se les festes. Cal dir-ho tot, sí. Especialment recorde una -a la qual no em va convidar ningú-, pagada per un expresident del València Futbol Club sota el lema ‘Nit mora’; calia anar disfressat a una de les barraques més enormes de l’Horta, que havia estat reconvertida i envoltada de tendals per l’ocasió. La darrera festa de Henry Conway a un dels clubs privats de Chelsea va ser al novembre i el lema, o com vulgueu dir-li, va ser ‘Que us follen, sóc ric’… La premsa de Londres és una maquinària gegantesca difícil d’aturar quan ensuma els beneficis -com qualsevol de les grans indústries angleses, d’altra banda. Portada rere portada, durant aquestes setmanes vinents la vida dels Conway serà disseccionada amb l’excusa de l’autòpsia informativa. I els contribuents -un, dos, tres, còrrega la bóta, còrrega la bóta- riurem una mica, que per a variar, aquesta vegada la sang no és nostra.

Dimarts. Mitjans Calçotets, aquesta va de calçotets: Marks&Spencer ven un de cada cinc parells de calçotets tipus Y frontal i curts ‘boxers’ que els anglesos compren als carrers majors de les botigues, això és, 32 milions a l’any!  …Oh sí, és cert, disculpeu. A hores d’ara tothom sap que els mercats de valors han tingut una sotragada, l’FTSE 100 va davallar ahir més punts (828,5 durant el que portem de gener) que quan la caiguda de les torres bessones a Nova York, el terrible 9/11. I? La premsa de Londres, en un gest sublim d’estrafolari caràcter anglés, ha tornat boja i ocupa pàgines d’actualitat i comentari amb la queixa d’un dels seus noms més prominents, Jeremy Paxman, temut i odiat presentador de Newsnight en BBC One, que diu que els seus calçotets de Marks&Spencer han perdut qualitat, comoditat, tacte. Sir Stuart Rose, cap executiu de Marks&Spencer ha assegurat que són els únics al país amb un equip de 70 persones per revisar cada calçotet. La competència (Asda, Tesco, Primark) han tramés immediatament parells de calçotets frescos per mister Paxman. La Borsa s’enfonsa, la Borsa tornarà a enfilar-se qualsevol dia –avui ja ha tancat amb un 2,8% a l’alça-, però com tant sovint succeeix, els debats identitaris s’enduen la palma: “M’he queixat”, ha declarat Paxman, “perquè Marks&Spencer és una marca representativa de la Gran Bretanya, i vull que facen les coses ben fetes.” Ben dit.